Trencar el gel

El pol àrtic s'estén enfront.
Congelat, desèrtic, quiet, mut, mort.
No hi ha res, ni observador que ho descrigui.
Tan sols hi ha gel i neu en abundància depressiva.
Un paisatge planer, ofegant, immens, monocolor, sord.
...


De cop, sota la gruixuda capa de gel, dins l'aigua a zero graus, es visualitza una mà. Per fi allò que no pot viure aconsegueix palpitar. Recolza el peu per casualitat en un bloc de gel submarí. Aquell que mai havia de viure, trepitja un bloc de gel que mai podia ser allà en aquell moment.
...


Sobre una base, la planta dels peus. No hi ha sucres ni lípids que alimentin aquest cadàver, tan sols indignació, indignació en cantitats abundants, tonalades d'indignació. Els ulls estan podrits, però la convicció d'estar en el camí encertat serveix de vista. L'emoció i la psicologia del subjecte indomable serveixen d'esquelet. El sistema locomotor el formen les idees, idees com a creences terrenals i no elucubracions mentals.
A partir d'aquest suport horitzontal creix l'anomalia vertical que trenca el gel i el paisatge. L'inexistència imposada a sang i televisió apareix en escena i el dur glaç s'esquerda. A mesura que s'alcen els braços i cames, l'aire va disminuint. Tanmateix, el subjecte activitzat porta dècades estudiant els perdedors i no serà un d'ells. No serà un d'ells perquè senzillament no vol ser-ho.
Estreny els punys, apreta fort amunt i surt a la superfície, desgarrat pels troços de gel. Sagna moltíssim: bona senyal, doncs això vol dir que té molta sang. La gravetat es multiplica, però ell ha deixat de creure-hi. A cada centímetre que s'alça, una nova idea aconsegueix escapar-se de la irrealitat. A la presó dels somnis hi ha un motí general. Es pregunta si serà l'avantguarda d'un nou món o si amb prou feines sosrtirà als llibres d'història. Paga la seva vida, i avança amb dolor cap amunt.
Un cop va veure la llum de fora la caverna. La va percebre amb profunditat i se'n va enamorar. Des de llavors és lliure de ment, però paradoxalment la fi de l'engany només li permet anar en una sola direcció: No és lliure sinó que està obligat a prendre la humil decisió.
El materialisme determinista s'esquerda com el gel, com les capes de manipulació i de neu que es desfan a cada crit de combat del revolucionari. La subjectivitat independent existeix, la caixa quadrada es deprimeix. El pacient vol ser actor. El xai vol ser pastor sense ramat.
L'individu declara la guerra a l'entorn. Una guerra freda, que no permet errors. Una guerra sanguinària per la salut del combatent, tot i que imperceptible al principi per als seus enemics, soldats rasos teledirigits per paràsits colossals. El tempten el plaer, la rendició, l'acceptisme, el passotisme. Ser un fetus mort sota el glaç era una forma calmada i plaent d'existir... però realment existia llevors, ofegat per l'oceà i la manca total de dignitat?
Es crema per dins i es gela per fora, pateix i sofreix. Ell, però, vol sofrir, lluitar i véncer. La indignació el reanima constantment. La consciència de la seva transcendència li serveix de desfribilador. Res l'aconsegueix matar i, per tant, tot el fa més fort. Té fe en la victòria, i aquesta fe li fa de sang calenta i reguladora.
La realitat és que no hi ha res a fer i hem d'acceptar el que hi ha. Aquesta era, almenys, la realitat abans que l'esclau esdevingués polític i el troç de glaç, arma de destrucció i maó de nova construcció.
En pintar un gargot vermell en aquest quadre de blau clar monocolor, encara que sigui amb sang, el teatre s'esquerda. El que abans era indubtablement impossible ara es treu el vel i ens mostra fertilitat. I és que els nostres opressors potser no havien aconseguit que tots ignoréssim l'opressió, però sí que ignoràvem la possible fi d'aquesta. Ens havien enterrat les esperances, convencent-nos d'uns falsos límits.
En realitat, els límits els marquem nosaltres mateixos amb les nostres accions, i les nostres accions les marquen les nostres voluntats. Inspirats pel primer comencen a alçar-se més mans, braços, tòrax retorcits per segles de garjola. Barruers, errants, un exèrcit de zòmbis surt de sota el gel. Això comença a ser una plaga, i cap tempesta de neu atura del tot el despertar dels morts. Sempre retroalimentats en pessimisme, ara se'ls retroalimenta l'optimisme. A cada passa veuen més debilitats al glaç, la victòria finalment ha complert el període de gestació...

I aquells revolucionaris de professió, que restaven sempre tancats en iglús, veuen com el monopoli de la lluita se'ls escapa de les mans. El fred els dóna vida per sabotejar l'alçament dels autèntics, però no serveix de res. Experiències passades porten als alçats a no desviar la mirada de l'objectiu. No accepten boniques dreceres. No accepten absurditats. Volen un món de tots, sense clàusures ni mancances, sense prioritats ni manca d'estratègies. Són seriosos, són directes, són llestos i sobretot tenen clar el que volen.

Mos han marcat un golàs!

Juga el Barça. De cop ressona l'edifici. Han marcat un gol i tothom desborda entussiasme. Sospiro. Apunta malament l'interès de la gent. Qui ostenta els diversos poders es deu estar fregant les mans entre bitllets i prostitutes. La “democràcia”, com ens fan anomenar a aquest règim, ha aconseguit augmentar el domini del poder fins a extrems inimaginables. Ja no calen soldats, ja ni tan sols l'oprimit vol alliberar-se.

Abans, quan monarques i aristocràcies dominaven el poble, utilitzaven bàsicament la coerció. És cert que ja tenien aliat el poder ideològic (l'església aleshores), però era evident que el règim era injust i que s'aguantava per violència. Polítics de qualsevol tamany sempre tenien un malson, per petit que fos: que els tumults populars prenguessin les armes i superessin les forces de l'ordre.

Amb la victòria de les revolucions liberals, que canvià de mans els poders polític, econòmic i ideològic, semblava que la democràcia arribaria. Un sufragi universal ficaria a ratlla qualsevol govern que defensés interessos privats. Podrien els nostres enemics enginyar algun sistema per seguir monopolitzant el domini del món?

Sí. La llibertat, igualtat i fraternitat foren un miratge, bonic però encara fals. Paral·lelament a l'augment de les llibertats, augmentà la capacitat del poder per controlar la població. Ara que el poble votava, feia falta un control més psicològic. I això es féu molt ben fet i eines com la televisió, la ràdio i la premsa s'alçaren com a noves cadenes.

Com diu una companya: la millor arma de l'opressor és la ignorància de l'oprimit. Ignorar que pot organitzar-se per deixar d'estar sotmès. I fins i tot ignorar que està oprimit. I clar, ignorar que ignora i ignorar que els rojos i negres l'estan defensant...

Fa 2000 anys els cèsars convocaven matances al circ quan els pleveus se'ls veia massa polititzats. Avui en dia la televisió dispara subnormalitats diverses, entre elles el futbol. Els treballadors llegeixen l'Sport o el Marca: Ni tant sols els manipuladors diaris on es parla de política! Que fàcil els ho deixem als polítics perquè actuin impunement. Els votants no saben el que voten. Això sí, estan al dia pel que fa l'alineació de jugadors del darrer partit.

Els que no ens agrada el futbol i el veiem absurd i avorrit encara ens sembla tot més inintel·ligible. En fi, que ens han marcat un golàs però que així el partit té més gràcia.

Capitalista, ets un idiota que no em deixa viure

El capitalista, el mercader, és un infantil. Un nen esporuguit per la mar brava de la societat. L'adinerat es divorcia de la gent que l'envolta, la tracta com a mer recurs natural i es disposa a extreure'n la major quantitat de diners possible. Els diners, ixa absurditat tant antinatural, antihumana i falsa portadora de benestar. En comptes d'acceptar col·laborar per construir entre tots un edifici ben alt, el capitalista s'esmuny entre por i desconfiança. Prefereix assegurar-se el seu ingrés, el seu bon menjar. El capitalisme no és més que el dilema del presoner a gran escala...
I com que els humans primer triem què fem i després utilitzem la raó per justificar tal decisió (en comptes d'utilitzar la raó per triar què fem), el capitalista segrega la seva ideologia. Ha de justificar la seva moral per poder caminar pel carrer sense vergonya. S'ha exiliat de la seva espécie i amb aquest gest l'ha ferida de mort i ha obligat a molts altres a seguir els seus passos. Es sent malament i perdut, ja que una persona sense societat és com una planta sense terra. Aquí neix l'Homi homini lupus est de dretes. Aquí neix la fe en l'infern terrenal, la creença que la terra és insalvable. Cal justificar l'actitut presa: “Era inevitable, les persones són egoistes i autodestructives incurablement...”
El model de vida capitalista-mercantilista és el d'escavar un cau ben profund i guardar-hi la major quantitat possible d'avellanes, deixant la resta espavilar-se. Resguardar-se en la seguretat de la propietat privada, al voltant d'on s'alça un mur ben alt amb filferro. És una vida de pena, una vida coixa, segura però miserable. El sentiment social s'evapora i sols queda l'amor familiar. La família, l'única forma que té el pobre capitalista d'aconseguir la immortalitat. La propietat hereditària i els descendents constitueixen un ésser que pot viure infinitament, i és que els mercaders necessiten almenys aquest retall de la societat. L'individualisme extrem seria ja massa ridícul, en morir tota aquesta vida desgraciada faria riure. Els fills, entesos com a extensió dels pares i propietat seva, extenen i legitimen la vida egoista del mercader.
El superhome, per mi, és el que trenca les parets de l'egocentrisme i accepta la seva posició marginal. Com a cèl·lula d'un ésser social major i potencialment etern, fa cupular els seus interessos individuals amb els interessos col·lectius, tot amb la música de fons de la racionalitat pràctica. D'aquí en neix, en aplicar-se multipersonalment, una societat realment forta. Tots estem al mateix baixell, i és ridícul que ens posem a arrencar les fustes del casc per construir les nostres casetes particulars. Acceptem que el cel és de tots i que l'opció de societat fragmentada porta a la guerra, la infelicitat i l'extinció de tots. L'individualisme no beneficia als individus. Superem la moral de classe i imposem la democràcia total per enterrar per fi els interessos incoherents i contradictoris.
La realitat no és, sinó que la fem a cada passa. Predir la humanitat és com predir el temps...

Apunts Taifa 0.1

Apunts del curs Taifa. 0.

Curs del seminari Taifa 2008-2009. La crisi en el capitalisme actual.

Curs per entendre les crisis capitalistes i, sobretot, les causes i els efectes de l'actual.

Espero que aquests apunts imperfectes serveixin a algú, especialment a aquells que per ignorància o llunyania no han assistit al curs.

Breument informar als que no ho sàpiguen què és el col·lectiu Taifa:

Són un grup d'economistes al marge de l'ortodòxia neoliberal. M'explicaré millor. L'economia és una ciència humana i, en conseqüència, sotmesa a una subjectivitat afegida. Fa un parell o tres de dècades coexistien diversos pensaments econòmics: keynesianisme, desenvolupisme, neoliberalisme, marxisme, ... Actualment el pensament neoliberal, també conegut com a neoconservador, s'ha imposat globalment i ha monopolitzat la teoria econòmica. Als centres de formació econòmica s'ensenya només el neoliberalisme, i es fa com a ciència exacta i acabada. Aquest monopoli del pensament neoliberal és molt fort, és qualificable de nova ortodòxia, i enfront ell s'alça el projecte Taifa. És la reconstrucció del pensament crític, l'alternativa aspirant a avantguarda. I per què enganyar-nos? Un conjunt d'esforços destinats a realçar el pensament marxista, l'únic fins al moment capaç d'analitzar seriosament la realitat. Aquests "exiliats de l'ortodòxia oficial" són un nucli creador de formació de molta qualitat. Realitzen una tasca brillant i us convido a aprofitar la seva feina assistint a algun dels cursos que ofereixen.

Per a més informació: http://seminaritaifa.org/.

Aviso que els apunts són personals: tan sols he escrit allò que trobava interessant i/o desconegut, i hi he afegit apunts propis. De tota manera estic segur que el gran valor d'aquests cursos es transmetrà en part aquí. Quan Taifa ens faci arribar els documents elaborats d'aquest curs els penjaré aquí i us convidaré a fer-ne difusió. De moment conformeu-vos amb això els que volgueu alguna cosa de Taifa (des del meu punt de vista una font incalculable de formació, ho he dit ja?).

Amb aquesta crisi econòmica, és ara un moment per netejar-nos d'ignorància i esmolar la nostra cultura econòmica. L'economia és el que ho mou tot i, abans de dir-nos comunistes, tots hem de recórrer un llarg camí teòric.

Sessió 1: INTRO. Elements fonamentals per entendre el funcionament del capitalisme i la seva evolució històrica.

Què és una crisi?

És un concepte molt ampli. A partir de les accepcions del diccionari, podem definir una crisi com un canvi brusc i profund en el desenvolupament d'un procés. També es pot definir com una situació dificultosa i negativa que comporta un qüestionament d'allò que es troba en crisi.

A nivell d'evolució econòmica hi ha una sèrie de conceptes relacionats amb una crisi: desacceleració, estancament, creixement negatiu/recessió, depressió.

Apropant-nos més cap a l'anàlisi crític, direm que una crisi és una interrupció dels fluxos econòmics i del funcionament general del sistema capitalista, tot plegat en un ambient d'inseguretat.

Una crisi, però, és un concepte subjectiu. Hi poden haver sectors econòmics en crisi i altres en creixement, i evidentment les crisis no són iguals segons cada estament social.

Alguns tipus de crisi (cal tenir en compte que sovint es presenten relacionades):

- Borsàtil: cauen els índexs borsàtils.

- Financera: es bloquegen les operacions financeres, entre altres fets.

- Bancària: els bancs es queden sense diners i no els poden retornar. Insolvència.

- Monetària: un estat endeutat no pot retornar diners internacionalment. Insolvència.

- Econòmica: la producció i distribució real de béns i serveis reals pateix una depressió.

- Estructural/sistèmica (concepte més ampli): una estructura funcional o organitzativa queda obsoleta o molt qüestionada (i pot ser substituïda. Per exemple: crisi del feudalisme).

- Sectorial, regional, ambiental, alimentària, energètica, ...

Bombolla especulativa: és un concepte relacionat amb diversos tipus de crisi, que potencia els creixements i les crisis capitalistes. Més endavant s'estudia millor.

Crisis històriques:

Les tres grans crisis globals:

- La gran depresió (1873-1896). Significà el primer cop a la liberalització i al capitalisme clàssic que s'havien imposat al món industrialitzat.

- La Gran Depresió (1929-1939). Va ser una crisi molt forta que tragué el nom a la primera. Tingué multitud de conseqüències, destacant la substitució del liberalisme radical pel keynesianisme, que entenia ja que el mercat lliure produïa crisis. Aquest darrer pensament significà la introducció d'un cert proteccionisme, intervencionisme i nacionalisme econòmic. Entorn del pensament keynesianisme i perquè es va imposar hi ha diverses opinions, que tractaré al proper comentari sobre Taifa.

Més endavant es va anar reimposant el liberalisme, acabant amb les tendències keynesianes i desenvolupistes. És el que coneixem com a neoliberalisme, el que patim actualment.

- Crisi de la dècada dels 70. Agreujada profundament per la crisi del petroli.

Pregunta a l'aire: aquesta crisi que estem patint significarà un canvi o serà simplement una aturada econòmica? Convé destacar la manca de coneixement que existeix sobre la nostra pròpia economia (ignoràcia alimentada des de les teories liberals). De tota manera, com que l'opinió pública influencia el desenvolupament de l'economia, potser saben què passa i tan sols ens enganyen.

Altres crisis històriques menors:

- Crisi del deute (1982). Es va produir quan una sèrie d'estats perifèrics no van poder retornar grans deutes internacionals.

- Crisis dels 90. Produides a Mèxic, Rússia, El sud-est asiàtic, Argentina, Brazil, ... Quan els primers cicles del neoliberalisme en aquests països arribava al seu final.

- Crisi del .com (2000). Produïda després d'un boom causat per la introducció d'Internet a nivell empresarial.

Causes de les crisis:

Al llarg del curs intentarem entendre les causes de les crisis. El que cal destacar ara és que aquestes es troben intrínsecament en el sistema capitalista. Tenen, per tant, un orígen interior, cosa que sovint s'intenta amagar des de la ideologia neoliberal. Per exemple, als mitjans de propaganda-desinformació, trobem acusacions a “especuladors sense escrúpols”, “pujada del preu del petroli des dels estats àrabs”, “polítiques intervencionistes argentines”, etc. El curs desmentirà això.

Anàlisi del sistema capitalista.

Nota: Cal destacar que l'anàlisi crític/marxista empra paraules comunes amb significats molt concrets. No és el mateix treball que força de treball, valor que preu, guany que benefici, diner que capital, etc. Al final col·locaré un vocabulari. Vull dir també a tots aquells que no hagin contactat anteriorment amb l'anàlisi marxista que aquest sovint és prou simple i evident però abstracciona molt realitats quotidianes a les quals no estem acostumats a dedicar atenció.

L'objectiu de l'economia d'una societat és, en principi, produir béns i serveis per satisfer les seves necessitats.

En el sistema capitalista, però, això no passa. És cert que hi ha uns mecanismes perquè la població satisfaci les seves necessitats, però són mecanismes indirectes: el que motiva l'economia és la búsqueda de plusvàlua, de benefici.

Bàsicament dividim la societat capitalista entre una gent amb diners inicials i una altra sense (no entrarem en les causes d'aquesta desigualtat). Aquest grup no propietari haurà de vendre la seva força de treball al primer grup per satisfer les seves necessitats (mercat laboral). El grup burgès, a canvi, li donarà uns diners, el salari. L'estament burgès, evidentment, paga un salari de valor inferior al treball obtingut a canvi, ja que ell té l'economia agafada pel mànec, n'és propietària. Amb el salari obtingut, la societat treballadora paga a la societat burgesa per obtenir béns i serveis. En aquest segon intercanvi, que tanca el cercle, podem dir que hi torna a haver un intercanvi injust, una plusvàlua, ja que la societat treballadora paga més del que obté a canvi. Com que els empresaris empenyen l'economia en general, no hi ha cap procés econòmic realitzat que no sigui beneficiós (o que no semblés beneficiós en iniciar-se).

Cal dir també que l'estat actua (legitimant-se) polint les grans mancances del sistema. Així, per exemple, ell i altres organitzacions actualment paguen l'atur a aquells que l'economia sistemàticament impedeix treballar.

Definició conceptual: Diferència entre capital i diners: Entenem per capital i diners una mateixa substància portadora de valor, però diferenciada segons la funció. El diner és aquell que es gasta per satisfer unes necessitats. Per exemple, els diners que paguem a la pastissaria per comprar el pa cada dia. El capital, en canvi, es gasta per a obtenir més capital (per a invertir). Per exemple, són els diners que un empresari gasta en comprar una fàbrica, que li serviran per guanyar més diners. Cal destacar que la frontera entre capital i diner no és molt clara, sobretot pel que fa a “moneda” gastada en força de treball). També cal dir que les eines portavalors no és que tinguin una utilitat en sí mateixos, sinó que el seu valor és consensuat per la societat, és producte d'un pacte. Un bitllet seria un paper si els estats no l'avalessin.

Anàlisi materialista-marxista:

Amb el naixement de la propietat privada i el comerç, l'intercanvi de mercaderies era directe: M-M'. Tu tenies cols i volies ous: donaves tantes cols per tants ous i apa. Posteriorment, i per facilitar aquest procés, es van inventar objectes d'intercanvi, el més conegut dels quals va acabar sent la moneda, l'or. Aleshores la circulació de mercaderies era M-D-M'. Tu venies les cols a canvi d'uns diners i amb aquests podies comprar ous. Era més cómode.

L'objectiu d'aquest intercanvi M-D-M' és l'obtenció d'una mercaderia (M') que no es té inicialment: es busca satisfer unes necessitats. La classe treballadora realitza aquest cicle: Ven la seva mercaderia (la força de treball M) a canvi d'un salari (D) i amb aquests diners consumeix una altra mercaderia (M').

L'existència de la moneda, però, va anar permetent un altre pas evolutiu en l'economia: el procés D-M-D', només a l'abast dels qui posseïen riquesa inicial. Seria el següent: A partir d'uns diners inicials (D), es compra una o diverses mercaderies (M) i aquestes, després d'un procés, es revenen al mercat, obtenint finalment més diners que els inicials (D'). Com que el diner s'inverteix, l'anomenem capital i evidentment, el capital final és major a l'inicial (per això es fa aquest procés). Aquest és el procés de la inversió. És el que fan els industrials quan transformen productes, o els comerciants quan viatgen amb mercaderies.

La diferència entre el D' final i el D inicial és el benefici. Dins el benefici hi trobem bàsicament el valor del treball gastat en el procés (transformar unes fustes en una cadira fa que el mateix material valgui més, pel simple fet d'haver-hi gastat un treball útil i es pugui vendre per més). Aquest treball gastat crea el que es coneix com a guany, o augment del valor de la mercaderia. Aquest augment del valor es materialitza quan es ven el producte elaborat, i és llavors quan es rep el benefici, ja que a part de cobrir costos s'obté un diner extra. I, en principi, el capitalista gastarà aquest segon capital, major que l'inicial i obtingut en el procés d'elaboració, per realitzar una segona inversió i obtenir encara més capital, i així successivament. És un procés que es retroalimenta a sí mateix, un procés cíclic d'acumulació creixent i és bàsic entendre'l per entendre el capitalisme i les seves crisis.

Cal destacar que en aquest estadi econòmic, la propietat del treball i del producte elaborat es disassocïen. O sigui, és cert que un artesà o comerciant simple realitzen D-M-D' i són a la vegada propietaris de la mercaderia i del treball aplicat a la mercaderia. El D-M-D', però, permet que un adinerat pagui un treballador perquè faci un producte i després li prengui aquest producte produït per vendre'l com a propi. Això no podia succesir abans, amb l' M-D-M' (deixant de banda els mètodes d'explotació directa del feudalisme, etc.).

En l'economia moderna, financera, s'arriba a comerciar amb el propi capital i el procés en alguns espais arriba al D-D', tota una bogeria ben lluny de la realitat, de la producció de mercaderies. L'economia financera és analitzada més endavant, i és esplèndidament terrorífica. Tant que els propis governs s'estan autoplantejant limitar-lo. Només apuntar que actualment l'economia real és menys d'un 10% i tota la resta és el joc financer especulatiu.

Hem vist que l'economia capitalista funciona amb la búsqueda de benefici com a motor. El capital el podem entendre com l'oli que fa funcionar la maquinària econòmica. És com un corrent d'aigua que va canviant de forma: Diners inicials --> mitjans de producció --> producte --> diners finals. Aquest és el cicle estàndard de reproducció del capital. Durant aquest, el capital passa per una sèrie de fases i pateix diversos canvis. Durant aquest procés es pot produir una aturada en la circulació de capital. Pot ser, per exemple, que el capitalista es trobi sense diners per invertir inicialment, o pot ser que no pugui comprar matèries primes. Quan es produeix un estancament del capital, s'esdevé una crisi d'aquest. Les crisis del capital impliquen que aquest no es pot reproduir, que l'economia s'atura i que el capitalista perd diners (perquè ha de mantenir els mitjans de producció, per exemple).

Alguns conceptes tractats:

PIB (Producte Interior Brut): Dada econòmica que contabilitza els intercanvis comercials i la producció dins un territori en un període determinat. Malgrat la seva poca fiabilitat, s'empra sovint per investigar l'estat i l'evolució d'una economia.

(Continuarà)

Espero que els lectors no us talleu la llengua a l'hora de preguntar dubtes o criticar o complementar la informació exposada.

Vocabulari:

Diner - capital: ja s'ha definit a dalt. El capital és un tipus de diner amb una funció circular de búsqueda de més diners, absorvint plusvàlua. Els diners sols simplement són eines de portavalor per satisfer necessitats.

Plusvàlua, o plusvalor: És un concepte que no tinc clar del tot. Existeixen dos tipus de plusvàlues: la que surt del treball assalariat i la comercial. La primera és la fuga de valor que succeeix quan un trebalador rep el salari del seu "amo". Quan això passa, l'amo li està pagant menys del que ha produït, li està prenent part del seu treball. La segona, que té un caràcter semblant, és la presa de valor que succeeix quan un comerciant ens ven alguna cosa. Quan això passa, el comerciant ens cobra més del que ens ofereix (per això comercia ell).

Treball i força de treball: La força de treball és el potecial d'esforç de cada persona. Quan un empresari contracta un treballador, el que fa és comprar-li la seva força de treball durant un període de temps (durant el qual intentarà produir més del pagat amb el salari). El treball és aquell esforç concret produït pel treballador. S'entén que aquest treball serà sempre útil, i produirà més o menys activitat segons el nivell tecnologic dels mitjans de producció (un secretari podrà fer molt més si té un ordinador en comptes d'un arxivador manual).

Valor i preu: Són dos conceptes poc clars i font de debats. Segons l'òptica marxista, el valor és una característica de tot allò produït per les persones. El valor depén de l'esforç (temps de treball) que ha costat fer cada cosa. El preu, en canvi, és la xifra de diners que costa obtenir cada bé o servei. És un concepte relacionat amb el valor, però influenciat pel mercat (necessitats i ofertes).

Guany i benefici: El guany és l'augment de valor que produeix un treball sobre un objecte. Transformar teixit en roba equival a gastar una força de treball i aconseguir un guany de valor. El benefici és la manifestació d'aquest guany, i s'obté quan es ven allò produït.

>Pregunta que em sorgia traspassant els apunts: no podria ser que els capitalistes deixessin d'invertir, o invertissin simplement el suficient per continuar la producció? No, perquè llavors perdrien competitivitat i el sistema laissez faire (liberalista, de competició) els superaria. Només sobreviuen aquelles empreses més fortes, més competitives, més inversores. Les ètiques no tenen lloc en el mercat.

http://www.cinetube.es/documentales/el_dinero_es_deuda.html

Discutir amb els murs

Volia tancar el bloc, però em trobo aquí, amb el meu nou costum d'empalmar les nits, i amb molta ràbia contra el conformisme popular. Un company m'ha despedit amb un “au, revolucionari!” i he enfollit. Serà imbècil! com si fos una cosa graciosa el ser revolucionari! Em treu de polleguera la massa estèril d'autocrítica, el ramat content d'anar cap a l'escorxador...

Aquests dies he estat discutint fortament amb el que pensava que podria ser un embrió d'una CUP. He gastat tot el que tenia a l'abast, i m'he trobat en resposta actituds esquives, desviacions de tema, fal·làcies ad hominem (desqualificacions personals i fabricació de prejudicis) i, en general, unes paraules i manca de paraules tot a la defensiva. Per protegir què? Doncs la seva ridícula forma de vida. La vida del dèbil que renuncia al món i es tanca dins els límits de casa seva. L'actitud del que no vol ser un animal polític, un membre de la comunitat, i construeix entorn d'aquest seu modus vivendi un seguit de justificacions ben patètiques.

La primera, que tots estem farts de sentir, és que el món no es pot arreglar. Doncs hi estic d'acord, perquè amb tots aquests esquirolets protegint cada qual el seu cau poc es podrà fer contra els llops que assaltadors de caus. Cada un s'atrinxera dins la seva fortalesa, declara la guerra a l'exterior i només tracta i s'interessa pels amics. Al cap i a la fi, no podran mai renunciar als seus sentiments socials bàsics, però fins i tot si un amic esdevé més font de maldecaps que de beneficis, se'l pot banejar de la vida i deixar-lo podrir amb ses problemes.

Si tota la gent que he sentit dir que està desenganyada de política o que no hi ha res a fer amb els problemes mundials o locals deixés de plorar per un moment... Si en comptes de queixar-se de la foscor intentessin encendre el llum, viuríem en un Sol. Però no, es queixen del crim i en realitat ells tenen les mans tacades de sang...

La segona justificació, lligada totalment amb la primera, és que això de ser revolucionari és una cosa del jovent. Jo no ho he entès mai això, perquè estic fart de veure joves ganduls i conformistes i he compartit moments amb vells prou més combatius que jo. Apel·lant a l'experiència, els desertors de la societat desarticulen qualsevol dels teus arguments: ets un jove i encara ignores moltes coses de la vida. Tu tranquil, espera i quan vegis la llum ja parlarem. Fan un somriure de satisfacció i et fiquen la mà sobre l'espatlla. Te l'han tornada a colar, i amb aquesta subnormalitat tanquen les comportes del seu enteniment.

Imagino que la vida dóna garrotades i que et trobes molts cops amb fets que t'empenyen a tirar la toballola. Però si comets tal error, tal debilitat, tal producte d'una poca formació, esdevindràs part de l'enemic, dels que frenen el progrés, dels que desanimen a altres... La vitalitat jubenil no és quelcom que arriba amb una edat i sen va amb una altra. Odio la mentalitat determinista, insostenible ni en la realitat ni en la lògica. Cadascú és el que vol ser, i amb les seves mans teixeix el seu destí i el del món que l'envolta. Ningú fora de nosaltres té la culpa de la nostra actitud enfront la vida, i la joventut la té qui la vol tenir. Punt.

Si aconsegueixes demostrar que el món es pot canviar (la història està plena d'avenços que ara gaudim als països centrals), i si els teus arguments passen la mà per la cara al conformista atrinxerat pseudoexperimentat, ordenen foc a discressió per part de la seva artilleria. El darrer recurs per evitar que els teus arguments arribin a la seva reprimida consciència és reidentificar-te com quelcom nociu pel cervell. En aquest últim cas, intenten arrodonir-te en color roig, dibuixen una fletxa que surt de tu i hi dibuixen una fals i un martell amb moltes estrelletes: Tu ets un comunista radical totalitari proestalinista antidemòcrata. Vens a fer mal amb les teves idees que tan dolor han portat arreu del món, començant per Rússia. Ara es veu que en aquella terra castigada pels tsars, els dictadors i ara els homes forts hi va haver socialisme, o fins i tot comunisme... Bé, és el que deien les nostres esquerres...

Et poden calificar de moltes maneres: pijo-progre, motivat, antijueu (amb el tema d'Israel), ultranacionalista, radical (aquest comodí tant maco que serveix contra tot), ... També canvien de tema, com he dit, i tot per no permetre que cap de les teves ofensives argumentatives arribin a despertar la seva raó.

I per desgràcia, sempre poden fugir del seu búnker per la porta petita amb mil i una excuses i acabar amb qualsevol possibilitat de conversar en profunditat. Potser hauràs aconseguit que et donin la raó, però tindran un cd de còpia per tornar el seu disc dur a l'estat anterior a la conversa.

Entre les seves eines destaca finalment el teixit associatiu. Com no, tots en sabem el potecial. No s'organitzen per millorar el territori col·lectiu, però sí per fer caldos d'autoengany. Autoenganyar-se un mateix costa una mica, però en grup és més fàcil. Tu sents el que vols sentir (“waite'ls aquests antisistema que no treballen”) i li obres les portes interiors, i després dius tu una ximpleria més gran i els teus companys exclamen: “oi tant!”. Aquestes orgies de mentides permeten reconstruir els murs del búnquer, recuperar l'autoestima i la fe en l'èlit neuronal que domina la teva ment: el partit neuronal de l'egoisme pervers i acontentat fa fora els arguments brigadistes interpersonals.

Per entendre aquest últim punt només cal fixar-nos en nosaltres mateixos, els revolucionaris. La nostra flama no pot créixer entremig del seu glaç. Per enfortir les nostres idees i assimilar tota aquella merda que descobrim del món capitalista, necessitem la dialèctica col·lectiva, o ens tornaríem bojos. Hem de crear espais nostres per desenvolupar el nostre pensament contrari. Sinó, el corrent de la majoria ens empenyaria muntanya avall. O no hi esteu d'acord? Doncs així funcionen també les titelles de l'enemic, els animals de la granja.

No dono encara res per pedut ni sentencïo que el possible embrió de CUP és en realitat un cagalló BRUT. No ho faig ni puc fer-ho, ja que segueix sent la única espelma que veig en el meu espai. Cada cop que parlo aprenc dels meus errors. Cada cop sé més que els arguments no són l'únic que conta, sinó també com els exposes i com fas que travessin els murs de les ments conformistes. El camí del revolucionari és dur dins una societat tan apagada?

Nah, és superdivertit.

Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

Volia penjar moltes coses i no he penjat res. Perquè no digueu que no actualitzo, un article que m'ha agradat molt, un exemple de democrativitat, ús de la raó, fe en el diàleg, crítica positiva a la policia i comprenció de que aquesta és humana:

Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

Per Antoni Jaumendreu i de Balanzó. Publicat a Gent de Gramenet el diumenge 21 de desembre de 2008

Estic desolat perquè això que t’haig de dir mai t’ho podré dir a la cara ja que gaudeixes de la impunitat que et dóna el teu uniforme antiavalots i ni tan sols portes un número que t’identifiqui.

Jo estic acostumat a dir les coses a la cara i m’agrada explicar-les bé, alhora que miro als ulls per captar si he fet arribar el meu missatge d’una forma clara.

Acabo d’arribar a casa de l’hospital on, a la meva filla que acaba de fer quinze anys, li han fet un part de contusions múltiples per un seguit de cops que li has donat amb la teva porra.

Ella estava allà, a la plaça de Catalunya, amb tota la força que li dóna la seva joventut. Duia dues bosses de compres, després de recollir uns regals del seu recent aniversari.

I va tenir la mala sort de creuar-se en el teu camí. I et vas acarnissar amb ella, la vas empènyer contra la paret, la vas tirar al terra i li vas donar uns quants cops de porra.

De fet ja deus estar acostumat a que molt jovent es creui en el teu camí. I segurament a esbatussar-los indiscriminadament. Potser consideres que no se’ls pot anomenar joves i els anomenes d’una altra manera. Potser ara et trobes a un bar, fatxendejant amb els companys sobre la teva última hazaña. Qui sap!

Si arriba aquesta carta a les teves mans, si tinc la sort de què la llegeixis i si et queda un bri de vergonya i dignitat, no la depreciïs i la llencis com vas fer amb la meva filla, estampant-li el carnet a la cara. Recorda que t’escriu un vell mestre que ha dedicat la seva vida a ensenyar els nens i nenes que aquest és un país lliure, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb les seves institucions, amb la seva policia... És possible que tu també tinguessis algun dia un mestre que t’ho va explicar...

Vull que t’adonis que amb els teus cops de porra estàs tirant per la borda molts anys de feina educativa, meva i dels teus mestres, i estàs ajudant al foment de la barbàrie i de la por.

Sàpigues que cada cop de porra que donaves a aquesta noia de quinze anys li donaves a aquest poble, li donaves als seus educadors, li donaves als seus treballadors. Cada cop de porra que li vas donar s’ha girat en contra de la tasca que durant molts anys hem fet per forjar la recuperació de la democràcia i de la identitat d’aquest, el nostre, poble català.

Ara, ella, cada cop que vegi tan sols un cotxe de policia creurà que els mestres la van enganyar, que la policia no és el cos que vetlla per la nostra seguretat i sentirà por i ràbia en recordar les paraules que tu li vas dir mentre la pegaves, paraules dites en castellà, potser per ferir-la encara més.

I no t’adones que podies estar esbatussant a la teva filla, potser a la teva neboda? I no te n’adones que aquesta barbàrie també va en contra teva? No t’adones que cada cop estàs més lluny de la veritat, de la raó i de la llibertat del poble al que pertanys?

Però al Món sortosament hi ha moltes persones que anem sempre a cara descoberta, que treballem, que lluitem i que encara creiem en un món millor. Entre aquestes persones està el jovent que ha escoltat els seus mestres, que han escoltat la seva crida i que han decidit que han de seguir la lluita per una societat més justa, més solidària i sense violència.

Tots els que creiem això, mai no ens amagarem covardament darrere de cap passamuntanyes i no vendrem els nostres ideals per la por que ningú ens vulgui imposar.

I recorda també que tu també pertanys a aquest Món i per tant sempre estàs a temps de reflexionar.

4- el patacreck

(Foto: Acció de Maulets contra la seu de la Caixa, uns maons més per aquesta gran torre que volem construir).

4. La crisi

Amb quin tema podia començar sinó amb aquest? El patacrec del 2008, aquesta crisi múltiple tant forta. Ja fa un parell d'anys que els murris es van pirar del mercat immobiliari sabent que el joc de la patata calenta s'acabava. També fa un parell d'anys que alguns analistes del rollo avisaven que el llop venia i, amb ell, el moment clau. Fa uns mesos que internet s'omple d'articles al respecte, anticapitalistes aprofitant el moment i ficant el dit a les llagues del sistema.

Soc un incrèdul amb el que diuen els rojos i fins que no es va dir i repetir als mitjans oficials que hi via crisi no m'ho he cregut. Perquè sí: els marxistes deien que venia crisi forta mentre els capitalistes deien que només er aun sotrac, i ara la realitat torna a donar la raó als primers. La meva incredulitat va cedint, i ara em qüestiono fins on seran certes les prediccions catastrofistes: Gran creixement de l'atur, conflictivitat social, racisme, promoció del neofeixisme, ...

És un moment històric. A alguns ens agafarà una mica massa joves, però tots hem d'avocar-nos en la lluita, si més no participar molt més del que estem acostumats. No és el moment dels indecisos moderats -tampoc dels punks ignorants-. Les ideologies enterrades pel pensament únic neoliberal resorgeixen cridades pel sentit comú. El sistema inhumà imposat, amb les seves ensopegades estructurals, ha deixat oberta la cel·la del pensament lliure . El gran drac ha perdut moltes escates - amb tal genètica... -, i és ara quan les nostres espases poden travessar-li la pell. El gran drac s'ha demostrat dèvil i malvat, i només es sostenta per una darrera muralla prima de demagògia i ideologia dretana, tombable per l'aldarull que impera.

El futur és incert: hi ha molts camins possibles. El que està clar és que cap de nosaltres vol tornar a parlar amb les parets ni a picar pedra amb xerrades sense audiència i pamflets estripats a la següent cantonada. La gent està receptiva, l'economia està als diaris, el sistema es pot qüestionar. Ataquem ara o callem per sempre. No estem preparats però les coses estan canviant depressa. La població desperta, s'organitza i reivindica. Els guardians dels ideals perseguits hem de sortir ara a sembrar la veritat, per tal que la ràbia social sigui canalitzada positivament. És el moment que havíem esperat, i aneu a saber quan tornarem a tenir una oportunitat així. Avançarem, més o menys, o ens enviaran enrera. La crisi no deixarà les coses iguals.


La gent s'està alçant.

La crisi és seriosa i real.

Informem-nos, formem-nos, cridem als 4 vents, siguem conscients.

Per tots aquells que els manca formació al respecte, tinc intenció d'exposar els apunts del curs sobre la Crisi del capital del fantàstic Seminari Taifa.

Us deixo aquí el pamflet que vaig fer per l'acció de maulets contra la seu del La Caixa, llàstima que fos massa curt i en gastàrem un altre.

CRISIS DEL SISTEMA

Des de fa uns mesos l’economia mundial s’està col•lapsant. El model neoliberal torna a mostrar les seves grans deficiències i, per variar, ho paguem la gent treballadora. Mentrestant, els polítics s’afanyen a buscar culpables a fora i a protegir el capitalisme com a únic camí vàlid. Proposen – i apliquen sense consultar-ho – una dolorosa reforma del sistema:
- Amplien els mercats, venent a mans privades els serveis socials que tant ens havien costat aconseguir.
- Ens redueixen els salaris i ens amplien la jornada de treball fins a les 65 hores setmanals, argumentant que cal ser més competitius!
- Desregularitzen el preu de l’habitatge, obligant-nos a hipotecar la vida perquè els especuladors s’enriqueixin.
- I ara, amb molts treballadors aturats i necessitats, es destinen grans quantitats de diners públics a salvar els banquers que, pobrets, han perdut les seves apostes financeres. No hi ha opció de protesta: el govern ens amenaça amb una depressió total si no ens entreguem als grans porcs banquers, dels quals la nostra economia depèn.

Al centre de tot això hi som els joves, preses fàcils de la precarietat i l’abús empresarial, i nosaltres diem PROU. Maulets denunciem no solament la situació en què es troben moltíssims joves i treballadors dels Països Catalans i del món, sinó també aquest ordre intolerable, aquest sistema que cal ser superat. Mentre la nostra vida depengui d’inversions privades destinades als màxims beneficis, no podem parlar de democràcia ni de llibertat. Tampoc podem parlar de seguretat ni estabilitat i mai podrem tenir justícia sabent que els més rics són els que menys treballen.
PROU mentides i PROU abús! Per una economia al servei de la societat.

No és la primera crisi del sistema capitalista
Que sigui la última depèn de tu.

PD: Abans de començar a fer agitació, difusió, aprenentatge, ... Riem-nos un moment si us plau d'aquells als quals els ha esclatat la patata (la bombolla), ja siguin inversors de borsa o de sectors immobiliaris. Al cap i a la fi aquests anaven a fer benefici a costa del futur humà, inspirats pels que han creat aquesta bombolla financera que ara ens esclata. El caçador caçat.

Ho sento però me n'alegro de la vostra desgràcia. És lleig, però humà...

(...)

I ara pren la iniciativa
plantant cara a la mentida;
No fallarem!

I amb les cartes de la vida
juguem la seua partida;
No ens rendirem!

La victòria ens sorprendrà,
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat;
Un altre dia ha començat!

(...)

Vull que fem el camí junts;
acabar el que hem començat.
Per quan vinga un altre juny
preparem l'ultim combat!
L'últim combat!

(...)

Hem lluitat i em fracasat,
prô encara ens queda combat:
Un altre dia ha començat.

Si al final de la partida
va resultar divertida
ho agraïrem!

Hem passat tota la vida
plantant cara a la utopia;
No callarem!

La victòria ens sorprendrà,
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat;
Un altre dia ha començat!

(...)

L'últim combat, Obrint Pas.