El pol àrtic s'estén enfront.
Congelat, desèrtic, quiet, mut, mort.
No hi ha res, ni observador que ho descrigui.
Tan sols hi ha gel i neu en abundància depressiva.
Un paisatge planer, ofegant, immens, monocolor, sord.
...
De cop, sota la gruixuda capa de gel, dins l'aigua a zero graus, es visualitza una mà. Per fi allò que no pot viure aconsegueix palpitar. Recolza el peu per casualitat en un bloc de gel submarí. Aquell que mai havia de viure, trepitja un bloc de gel que mai podia ser allà en aquell moment.
...
Sobre una base, la planta dels peus. No hi ha sucres ni lípids que alimentin aquest cadàver, tan sols indignació, indignació en cantitats abundants, tonalades d'indignació. Els ulls estan podrits, però la convicció d'estar en el camí encertat serveix de vista. L'emoció i la psicologia del subjecte indomable serveixen d'esquelet. El sistema locomotor el formen les idees, idees com a creences terrenals i no elucubracions mentals.
A partir d'aquest suport horitzontal creix l'anomalia vertical que trenca el gel i el paisatge. L'inexistència imposada a sang i televisió apareix en escena i el dur glaç s'esquerda. A mesura que s'alcen els braços i cames, l'aire va disminuint. Tanmateix, el subjecte activitzat porta dècades estudiant els perdedors i no serà un d'ells. No serà un d'ells perquè senzillament no vol ser-ho.
Estreny els punys, apreta fort amunt i surt a la superfície, desgarrat pels troços de gel. Sagna moltíssim: bona senyal, doncs això vol dir que té molta sang. La gravetat es multiplica, però ell ha deixat de creure-hi. A cada centímetre que s'alça, una nova idea aconsegueix escapar-se de la irrealitat. A la presó dels somnis hi ha un motí general. Es pregunta si serà l'avantguarda d'un nou món o si amb prou feines sosrtirà als llibres d'història. Paga la seva vida, i avança amb dolor cap amunt.
Un cop va veure la llum de fora la caverna. La va percebre amb profunditat i se'n va enamorar. Des de llavors és lliure de ment, però paradoxalment la fi de l'engany només li permet anar en una sola direcció: No és lliure sinó que està obligat a prendre la humil decisió.
El materialisme determinista s'esquerda com el gel, com les capes de manipulació i de neu que es desfan a cada crit de combat del revolucionari. La subjectivitat independent existeix, la caixa quadrada es deprimeix. El pacient vol ser actor. El xai vol ser pastor sense ramat.
L'individu declara la guerra a l'entorn. Una guerra freda, que no permet errors. Una guerra sanguinària per la salut del combatent, tot i que imperceptible al principi per als seus enemics, soldats rasos teledirigits per paràsits colossals. El tempten el plaer, la rendició, l'acceptisme, el passotisme. Ser un fetus mort sota el glaç era una forma calmada i plaent d'existir... però realment existia llevors, ofegat per l'oceà i la manca total de dignitat?
Es crema per dins i es gela per fora, pateix i sofreix. Ell, però, vol sofrir, lluitar i véncer. La indignació el reanima constantment. La consciència de la seva transcendència li serveix de desfribilador. Res l'aconsegueix matar i, per tant, tot el fa més fort. Té fe en la victòria, i aquesta fe li fa de sang calenta i reguladora.
La realitat és que no hi ha res a fer i hem d'acceptar el que hi ha. Aquesta era, almenys, la realitat abans que l'esclau esdevingués polític i el troç de glaç, arma de destrucció i maó de nova construcció.
En pintar un gargot vermell en aquest quadre de blau clar monocolor, encara que sigui amb sang, el teatre s'esquerda. El que abans era indubtablement impossible ara es treu el vel i ens mostra fertilitat. I és que els nostres opressors potser no havien aconseguit que tots ignoréssim l'opressió, però sí que ignoràvem la possible fi d'aquesta. Ens havien enterrat les esperances, convencent-nos d'uns falsos límits.
En realitat, els límits els marquem nosaltres mateixos amb les nostres accions, i les nostres accions les marquen les nostres voluntats. Inspirats pel primer comencen a alçar-se més mans, braços, tòrax retorcits per segles de garjola. Barruers, errants, un exèrcit de zòmbis surt de sota el gel. Això comença a ser una plaga, i cap tempesta de neu atura del tot el despertar dels morts. Sempre retroalimentats en pessimisme, ara se'ls retroalimenta l'optimisme. A cada passa veuen més debilitats al glaç, la victòria finalment ha complert el període de gestació...
I aquells revolucionaris de professió, que restaven sempre tancats en iglús, veuen com el monopoli de la lluita se'ls escapa de les mans. El fred els dóna vida per sabotejar l'alçament dels autèntics, però no serveix de res. Experiències passades porten als alçats a no desviar la mirada de l'objectiu. No accepten boniques dreceres. No accepten absurditats. Volen un món de tots, sense clàusures ni mancances, sense prioritats ni manca d'estratègies. Són seriosos, són directes, són llestos i sobretot tenen clar el que volen.
Congelat, desèrtic, quiet, mut, mort.
No hi ha res, ni observador que ho descrigui.
Tan sols hi ha gel i neu en abundància depressiva.
Un paisatge planer, ofegant, immens, monocolor, sord.
...
De cop, sota la gruixuda capa de gel, dins l'aigua a zero graus, es visualitza una mà. Per fi allò que no pot viure aconsegueix palpitar. Recolza el peu per casualitat en un bloc de gel submarí. Aquell que mai havia de viure, trepitja un bloc de gel que mai podia ser allà en aquell moment.
...
Sobre una base, la planta dels peus. No hi ha sucres ni lípids que alimentin aquest cadàver, tan sols indignació, indignació en cantitats abundants, tonalades d'indignació. Els ulls estan podrits, però la convicció d'estar en el camí encertat serveix de vista. L'emoció i la psicologia del subjecte indomable serveixen d'esquelet. El sistema locomotor el formen les idees, idees com a creences terrenals i no elucubracions mentals.
A partir d'aquest suport horitzontal creix l'anomalia vertical que trenca el gel i el paisatge. L'inexistència imposada a sang i televisió apareix en escena i el dur glaç s'esquerda. A mesura que s'alcen els braços i cames, l'aire va disminuint. Tanmateix, el subjecte activitzat porta dècades estudiant els perdedors i no serà un d'ells. No serà un d'ells perquè senzillament no vol ser-ho.
Estreny els punys, apreta fort amunt i surt a la superfície, desgarrat pels troços de gel. Sagna moltíssim: bona senyal, doncs això vol dir que té molta sang. La gravetat es multiplica, però ell ha deixat de creure-hi. A cada centímetre que s'alça, una nova idea aconsegueix escapar-se de la irrealitat. A la presó dels somnis hi ha un motí general. Es pregunta si serà l'avantguarda d'un nou món o si amb prou feines sosrtirà als llibres d'història. Paga la seva vida, i avança amb dolor cap amunt.
Un cop va veure la llum de fora la caverna. La va percebre amb profunditat i se'n va enamorar. Des de llavors és lliure de ment, però paradoxalment la fi de l'engany només li permet anar en una sola direcció: No és lliure sinó que està obligat a prendre la humil decisió.
El materialisme determinista s'esquerda com el gel, com les capes de manipulació i de neu que es desfan a cada crit de combat del revolucionari. La subjectivitat independent existeix, la caixa quadrada es deprimeix. El pacient vol ser actor. El xai vol ser pastor sense ramat.
L'individu declara la guerra a l'entorn. Una guerra freda, que no permet errors. Una guerra sanguinària per la salut del combatent, tot i que imperceptible al principi per als seus enemics, soldats rasos teledirigits per paràsits colossals. El tempten el plaer, la rendició, l'acceptisme, el passotisme. Ser un fetus mort sota el glaç era una forma calmada i plaent d'existir... però realment existia llevors, ofegat per l'oceà i la manca total de dignitat?
Es crema per dins i es gela per fora, pateix i sofreix. Ell, però, vol sofrir, lluitar i véncer. La indignació el reanima constantment. La consciència de la seva transcendència li serveix de desfribilador. Res l'aconsegueix matar i, per tant, tot el fa més fort. Té fe en la victòria, i aquesta fe li fa de sang calenta i reguladora.
La realitat és que no hi ha res a fer i hem d'acceptar el que hi ha. Aquesta era, almenys, la realitat abans que l'esclau esdevingués polític i el troç de glaç, arma de destrucció i maó de nova construcció.
En pintar un gargot vermell en aquest quadre de blau clar monocolor, encara que sigui amb sang, el teatre s'esquerda. El que abans era indubtablement impossible ara es treu el vel i ens mostra fertilitat. I és que els nostres opressors potser no havien aconseguit que tots ignoréssim l'opressió, però sí que ignoràvem la possible fi d'aquesta. Ens havien enterrat les esperances, convencent-nos d'uns falsos límits.
En realitat, els límits els marquem nosaltres mateixos amb les nostres accions, i les nostres accions les marquen les nostres voluntats. Inspirats pel primer comencen a alçar-se més mans, braços, tòrax retorcits per segles de garjola. Barruers, errants, un exèrcit de zòmbis surt de sota el gel. Això comença a ser una plaga, i cap tempesta de neu atura del tot el despertar dels morts. Sempre retroalimentats en pessimisme, ara se'ls retroalimenta l'optimisme. A cada passa veuen més debilitats al glaç, la victòria finalment ha complert el període de gestació...
I aquells revolucionaris de professió, que restaven sempre tancats en iglús, veuen com el monopoli de la lluita se'ls escapa de les mans. El fred els dóna vida per sabotejar l'alçament dels autèntics, però no serveix de res. Experiències passades porten als alçats a no desviar la mirada de l'objectiu. No accepten boniques dreceres. No accepten absurditats. Volen un món de tots, sense clàusures ni mancances, sense prioritats ni manca d'estratègies. Són seriosos, són directes, són llestos i sobretot tenen clar el que volen.
