“Ahir ens vam apoderar de part de l'edifici històric de la UB. Avui l'hem omplert de vida i l'hem entregat a la gent” escribia ahir. Ho he borrat tot per tornar a començar, entre la son del cansament i l'empenta d'estar fent el que cal.
Mai m'havia sentit tant a prop de la revolució. Sé que sona terriblement estúpid i infantil, però hauríeu de ser aquí per entendre-ho. És poc quantitativament, però més del que molts us deveu pensar (200 persones treballant, molts durant tot el dia) i, per descomptat, aquí es desborda qualitat.
A quarts de tres de la matinada he sortit de l'edifici. “Ja és fosc”. M'he vist amb força, caminant per sobre d'aquesta ciutat. M'he vist com peix a l'aigua, com peça de puzle que per fi troba el seu lloc. En sortir he anat topant amb els cartells publicitaris, amb grupets de gent separada i amb gent circulant, cadascú a la seu bola. “Lo normal”. Me n'he adonat llavors de l'excel·lència creada en aquell espai ocupat. Allà dins tots som germans. Poc a poc ens coneixem, amb prou feines ens sabem els noms, però som germans. Un mínim de 100 estudiants en cada moment, tots per un projecte comú, espontani i amb combativa esperança.
Realment estic molt desconectat i m'he saltat masses assemblees, però intentaré explicar a què he assistit. He arribat a les 4 al nostre espai lliure i públic de veritat. A l'entrada ja s'havia engegat una altra dinàmica. Una altra dinàmica original i molt efectiva. Entre pancartes, una mena de taula recollia firmes, mentre una desena de persones regalaven molta macedònia i explicaven als vianants què passava (hem comprovat que els fulletons no es quedaven a les papereres de les cantonades). I a part de la macedònia, teníem unes tapes superrares de pa integral, guacamole i formatge/tomata. La gent s'interessava i molts entraven una mica. La cosa funciona.
He assistit a la xerrada sobre la Guerra d'Afganistan i la persecussió dels immigrants. Amb l'exposició d'Afganistan he ampliat coneixença sobre un tema que ignorava molt i us ho convido a fer a vosaltres també. El fill de porca d'en Sabater va retirar les tropes de l'Iraq perquè va ser per això que el personal el va votar. A l'Afganistan hi segueixen havent tropes, al costat de les nordamericanes ocupants, i els sociates encara ho justifiquen quan en parlen...
Com a cosa important que s'ha dit: S'està organitzant una macromani a Estrasburg el 4 d'abril del 2009. Tota l'Europa revoltada enviarà gent allà per oposar-se a la festa d'aniversari dels 60 anys de l'OTAN que els poders volen celebrar-hi. També s'ha comentat una predicció de la geopolítica futura molt interessant i dura (si a algú li interessa li splico). Després d'aquesta xerrada hi ha hagut mani convocada per la Plataforma Aturem la Guerra a la mateixa plaça Universitat, on algun company ha representat els estudiants ocupes en un espai cedit per la Plataforma. Una mostra més de com estem ficats dins la xarxa social.
Després hi ha hagut una xerrada d'un membre de la Campanya “La Crisi que la paguin els rics”. Ja sabeu, la que ha aglutinat tot o gairebé tot l'anticapitalisme de la zona i creix dia a dia portant-nos noves esperances. La xerrada ha estat prou curta i amb massa poca participació, amb una presentació meva molt millorable (em sagnava el nas, com em passa des de fa uns dies!). Farem alguna xerrada de Taifa algun d'aquests dies, això si la seva superapretada agenda ho permet (si vos tenir feina durant una crisi, fes-te del seminari).
Entretant la cuina, un espai improvisat a dalt de les escalinates de marbre, ha millorat la seva activitat. Gent repartida pels mercats de Barcelona havia recollit donacions d'anònims que ens donava suport. Tots els casos de solidaritat són brutals. Tan de bo poguessiu ser aquí totes i sentir-ho. Bistecs, fruita de l'ateneu de l'Eixample, truites de patates preparades per un grup veïnal de dones (o alguna cosa així), ... Tenim tant menjar que en portarem als companys que estan ocupant la UAB, que tenen més dificultat en aquest sentit. Des que vam entrar el dijous en riada popular, la solidaritat s'ha apoderat de tot. La propietat privada ha desaparegut, entre les nostres ànimes només hi ha pell i complicitat. Per financiar material i eines i productes per la cuina, es fan donacions voluntàries, i no falta pasta.
La producció de pancartes no ha arribat als extrems d'ahir, però és un continu. Estic segur que ja hem arribat al centenar de pancartes. És increible. Ahir divendres hi havia estones que es feien 9 pancartes a la vegada, cadascuna amb el seu material i la seva gent. Es fan pancartes per portar-les a llocs concrets (cadascú sap una facultat o plaça on hauria d'haver-n'hi), per revestir la part ocupada de la UB o per tenir-ne en reserva simplement. Sempre falta més difusió. Volem exportar la lluita, com a base per resistir i guanyar. Les accions es van desenvolupant arreu, i es preparen noves ocupacions. Sortiran aquestes accions als llibres d'història com a inici del fi del seu sistema?
Paral·lelament a tota activitat, l'espai ocupat es va transformant, ens l'anem fent nostre. Cadires i bancs redistribuits formen cercles assamblearis, més o menys plens de gent treballant o parlant. L'ambient, sempre, de dedicació positiva i entregada. Una sèrie de taules amb 7 o 8 portàtils hiperactius s'encarreguen de disparar contrainformació per internet contínuament i a tot arreu. Son la gent de comunicació, autocriticats per ser només homes, uns cracks. Més amunt, pujant les escales, ens trobem amb el dibuix vertical d'una nena culumpiant-se i amb un cartell que ens convida a entrar a la darrera subhasta de la universitat pública. A sota dels grans, barrocs i luxosos quadres, una etiqueta ens n'indica el preu i ens l'explica. Un home en un caball alçat: Saura ordenant la càrrega dels Mossos. Una dona plorant amb soldats a casa: Una mare que li arriba la factura del màster del seu fill. De dos estàtues en surten bafarades de cartró: Un diu que amb bolonya es quedarà més fred i oblidat. Passant al costat de la cuina, entre màrfegues i sacs i per sota una pancarta on ens recorda que units no serem vençuts, arribem a la zona de pancartes fins un cartell on ens indica el lababo: CAGA'T AMB BOLONYA -->
I com s'organitza tot plegat? Per bellíssima anarquia. Ningú mana a ningú, només es teixeixen fils d'activitat colectiva voluntària i sarrangen coses en assemblea. Les comissions dinamitzen els diversos aspectes, i malgrat passos tèrvols avancem i molt. L'ambient és únic. Jo no sé encara on està cadascú i què es fa exactament, però malgrat el desconcert les coses van avançant i funcionen. La nostra força vital desborda les parets enblanquides, i s'està fent una feina espectacular. Realment sembla que portéssim temps assajant-ho. La realitat és que tot és esporàdic, un espai que m'ompla de vida, malgrat el dilluns hagi de saltar-me classe (cosa que em pot fer molt mal).
Les divisions entre organitzacions i tal simplement s'han oblidat. Amb prou feines ara tenim nom i logotip. Ningú perd el temps en nosaltres com a grup, tothom s'avoca endavant, a la feina, a la victòria.
A les 20:30 hem fet l'assemblea. Amb autovaloració tant positiva com crítica, hem explicat què s'havia fet i hem arreglat més coses per fer això millor. També s'han exposat alguns casos de suport que ens empenyen a seguir. Hi ha nascut la idea de fer actuacions teatrals arreu per difondre la nostra lluita amb ironia i sarcasme. Ràpidament els interessats ja en parlaven. El rector, soldat del neoliberalisme, estava per llà com si fos casa seua. En territori popular no hi deurien poder entrar lladres de masses destructors de societats. Però no estem amb possibilitats de tant, i al cap i a la fi el pobre és una víctima més del pensament oficial. S'ha dit que igual que nosaltres no assistim a ses reunions, li agrairíem que marxés però a la vegada se l'ha convidat a participar. Autoofegant-nos alguna tendència rabiosa envers aquest individu, s'ha improvisat un diàleg entorn uns certs punts, contraposant la nostra posició, la d'una gent obligada a saltar-se classes i lluitar, amb la d'un demagog que no ve a raonar sinó a defensar el sistema, el seu titellaire.
Aleshores hem fet el passe de vídeo Sicko, de Michael Moore. Finalment algú ha donat utilitat a això que es va enviar des de Maulets nacional. Us convido a mirar-lo i difondre'l. Malgrat ser reformista i encarat a la societat americana, és brillant la forma de Michael d'explicar-nos la brutalitat de la sanitat privada. Encara em corro des que ho he mirat fa unes hores, menjant les crispetes que la fantàstica cuina ens havia preparat.
Voldria dir també que he tingut una conversa dolorosa. Tot parlant amb un company d'Estudiants en lluita (o alguna cosa així), m'ha preguntat “On és el SEPC?”. Avergonyint-me l'he anat escoltant. “Tant que van apretar per ficar el seu logotip a la pancarta inicial, i ara no estan aquí fent feina. Igual amb la gran pancarta del primer dia...”. Qualsevol pensaria que el SEPC només ha buscat propaganda i que ha deixat esquirolament als altres aguantar amb aquesta ocupació. Des d'aquí i a qui em senti, espero que algú em tregui la vergonya de sobre. El SEPC hauria d'estar al peu del canó. Si no se'm resol el dubte començaré a renegar del corporativisme i del putu moviment immadur que no es para de mirar el melic. Perquè de fet els maulets, tant que perdem el temps en coses poc útils, hauríem d'estar també al 100% amb aquesta lluita i com ells altres orgs ridículament centrades en fer actes firmats solament per elles... Un moviment més pendent de vegades del culte a l'organització i la competició que pas de lluitar. Bé, segur que tot és un error meu, així ho espera algú que tampoc es pot queixar dels altres.
No vull acabar malament, s'està fent molt i ja tinc ganes demà de tornar allà.
Guanyarem, no en dubto. Potser aquesta batalla no, però la guerra segur, i la victòria global és inevitable. No ho dic per cap teoria econòmica, sinó perquè el capitalisme no pot evitar atacar-nos i dur-nos fins al despertar cada unes dècades. Alguna revolució serà definitiva (no com la gavatxa o la soviètica), i amb aquests companys ficats a la UB... crec que ja podríem fer la definitiva. M'he enamorat quan ja em pensava que no tenia cor.
Tingues clar que el que no facis tu no ho farà ningú, el teu buit no serà omplert.
Allà tu amb la teva consciència. Mentrestant altres lluiten per tu i per tots i pel demà i pel món i per la democràcia i contra la pobresa i la barbaritat del liberalisme. No és poc el que està en lluita. Ells esperen que ens cansem, que la revolta no prosperi, no s'expandeixi.
Tenim moltes mancances, encara som pocs. Si no vens tindrem un buit més. Vine, joder!
