Apunts Taifa 0.1

Apunts del curs Taifa. 0.

Curs del seminari Taifa 2008-2009. La crisi en el capitalisme actual.

Curs per entendre les crisis capitalistes i, sobretot, les causes i els efectes de l'actual.

Espero que aquests apunts imperfectes serveixin a algú, especialment a aquells que per ignorància o llunyania no han assistit al curs.

Breument informar als que no ho sàpiguen què és el col·lectiu Taifa:

Són un grup d'economistes al marge de l'ortodòxia neoliberal. M'explicaré millor. L'economia és una ciència humana i, en conseqüència, sotmesa a una subjectivitat afegida. Fa un parell o tres de dècades coexistien diversos pensaments econòmics: keynesianisme, desenvolupisme, neoliberalisme, marxisme, ... Actualment el pensament neoliberal, també conegut com a neoconservador, s'ha imposat globalment i ha monopolitzat la teoria econòmica. Als centres de formació econòmica s'ensenya només el neoliberalisme, i es fa com a ciència exacta i acabada. Aquest monopoli del pensament neoliberal és molt fort, és qualificable de nova ortodòxia, i enfront ell s'alça el projecte Taifa. És la reconstrucció del pensament crític, l'alternativa aspirant a avantguarda. I per què enganyar-nos? Un conjunt d'esforços destinats a realçar el pensament marxista, l'únic fins al moment capaç d'analitzar seriosament la realitat. Aquests "exiliats de l'ortodòxia oficial" són un nucli creador de formació de molta qualitat. Realitzen una tasca brillant i us convido a aprofitar la seva feina assistint a algun dels cursos que ofereixen.

Per a més informació: http://seminaritaifa.org/.

Aviso que els apunts són personals: tan sols he escrit allò que trobava interessant i/o desconegut, i hi he afegit apunts propis. De tota manera estic segur que el gran valor d'aquests cursos es transmetrà en part aquí. Quan Taifa ens faci arribar els documents elaborats d'aquest curs els penjaré aquí i us convidaré a fer-ne difusió. De moment conformeu-vos amb això els que volgueu alguna cosa de Taifa (des del meu punt de vista una font incalculable de formació, ho he dit ja?).

Amb aquesta crisi econòmica, és ara un moment per netejar-nos d'ignorància i esmolar la nostra cultura econòmica. L'economia és el que ho mou tot i, abans de dir-nos comunistes, tots hem de recórrer un llarg camí teòric.

Sessió 1: INTRO. Elements fonamentals per entendre el funcionament del capitalisme i la seva evolució històrica.

Què és una crisi?

És un concepte molt ampli. A partir de les accepcions del diccionari, podem definir una crisi com un canvi brusc i profund en el desenvolupament d'un procés. També es pot definir com una situació dificultosa i negativa que comporta un qüestionament d'allò que es troba en crisi.

A nivell d'evolució econòmica hi ha una sèrie de conceptes relacionats amb una crisi: desacceleració, estancament, creixement negatiu/recessió, depressió.

Apropant-nos més cap a l'anàlisi crític, direm que una crisi és una interrupció dels fluxos econòmics i del funcionament general del sistema capitalista, tot plegat en un ambient d'inseguretat.

Una crisi, però, és un concepte subjectiu. Hi poden haver sectors econòmics en crisi i altres en creixement, i evidentment les crisis no són iguals segons cada estament social.

Alguns tipus de crisi (cal tenir en compte que sovint es presenten relacionades):

- Borsàtil: cauen els índexs borsàtils.

- Financera: es bloquegen les operacions financeres, entre altres fets.

- Bancària: els bancs es queden sense diners i no els poden retornar. Insolvència.

- Monetària: un estat endeutat no pot retornar diners internacionalment. Insolvència.

- Econòmica: la producció i distribució real de béns i serveis reals pateix una depressió.

- Estructural/sistèmica (concepte més ampli): una estructura funcional o organitzativa queda obsoleta o molt qüestionada (i pot ser substituïda. Per exemple: crisi del feudalisme).

- Sectorial, regional, ambiental, alimentària, energètica, ...

Bombolla especulativa: és un concepte relacionat amb diversos tipus de crisi, que potencia els creixements i les crisis capitalistes. Més endavant s'estudia millor.

Crisis històriques:

Les tres grans crisis globals:

- La gran depresió (1873-1896). Significà el primer cop a la liberalització i al capitalisme clàssic que s'havien imposat al món industrialitzat.

- La Gran Depresió (1929-1939). Va ser una crisi molt forta que tragué el nom a la primera. Tingué multitud de conseqüències, destacant la substitució del liberalisme radical pel keynesianisme, que entenia ja que el mercat lliure produïa crisis. Aquest darrer pensament significà la introducció d'un cert proteccionisme, intervencionisme i nacionalisme econòmic. Entorn del pensament keynesianisme i perquè es va imposar hi ha diverses opinions, que tractaré al proper comentari sobre Taifa.

Més endavant es va anar reimposant el liberalisme, acabant amb les tendències keynesianes i desenvolupistes. És el que coneixem com a neoliberalisme, el que patim actualment.

- Crisi de la dècada dels 70. Agreujada profundament per la crisi del petroli.

Pregunta a l'aire: aquesta crisi que estem patint significarà un canvi o serà simplement una aturada econòmica? Convé destacar la manca de coneixement que existeix sobre la nostra pròpia economia (ignoràcia alimentada des de les teories liberals). De tota manera, com que l'opinió pública influencia el desenvolupament de l'economia, potser saben què passa i tan sols ens enganyen.

Altres crisis històriques menors:

- Crisi del deute (1982). Es va produir quan una sèrie d'estats perifèrics no van poder retornar grans deutes internacionals.

- Crisis dels 90. Produides a Mèxic, Rússia, El sud-est asiàtic, Argentina, Brazil, ... Quan els primers cicles del neoliberalisme en aquests països arribava al seu final.

- Crisi del .com (2000). Produïda després d'un boom causat per la introducció d'Internet a nivell empresarial.

Causes de les crisis:

Al llarg del curs intentarem entendre les causes de les crisis. El que cal destacar ara és que aquestes es troben intrínsecament en el sistema capitalista. Tenen, per tant, un orígen interior, cosa que sovint s'intenta amagar des de la ideologia neoliberal. Per exemple, als mitjans de propaganda-desinformació, trobem acusacions a “especuladors sense escrúpols”, “pujada del preu del petroli des dels estats àrabs”, “polítiques intervencionistes argentines”, etc. El curs desmentirà això.

Anàlisi del sistema capitalista.

Nota: Cal destacar que l'anàlisi crític/marxista empra paraules comunes amb significats molt concrets. No és el mateix treball que força de treball, valor que preu, guany que benefici, diner que capital, etc. Al final col·locaré un vocabulari. Vull dir també a tots aquells que no hagin contactat anteriorment amb l'anàlisi marxista que aquest sovint és prou simple i evident però abstracciona molt realitats quotidianes a les quals no estem acostumats a dedicar atenció.

L'objectiu de l'economia d'una societat és, en principi, produir béns i serveis per satisfer les seves necessitats.

En el sistema capitalista, però, això no passa. És cert que hi ha uns mecanismes perquè la població satisfaci les seves necessitats, però són mecanismes indirectes: el que motiva l'economia és la búsqueda de plusvàlua, de benefici.

Bàsicament dividim la societat capitalista entre una gent amb diners inicials i una altra sense (no entrarem en les causes d'aquesta desigualtat). Aquest grup no propietari haurà de vendre la seva força de treball al primer grup per satisfer les seves necessitats (mercat laboral). El grup burgès, a canvi, li donarà uns diners, el salari. L'estament burgès, evidentment, paga un salari de valor inferior al treball obtingut a canvi, ja que ell té l'economia agafada pel mànec, n'és propietària. Amb el salari obtingut, la societat treballadora paga a la societat burgesa per obtenir béns i serveis. En aquest segon intercanvi, que tanca el cercle, podem dir que hi torna a haver un intercanvi injust, una plusvàlua, ja que la societat treballadora paga més del que obté a canvi. Com que els empresaris empenyen l'economia en general, no hi ha cap procés econòmic realitzat que no sigui beneficiós (o que no semblés beneficiós en iniciar-se).

Cal dir també que l'estat actua (legitimant-se) polint les grans mancances del sistema. Així, per exemple, ell i altres organitzacions actualment paguen l'atur a aquells que l'economia sistemàticament impedeix treballar.

Definició conceptual: Diferència entre capital i diners: Entenem per capital i diners una mateixa substància portadora de valor, però diferenciada segons la funció. El diner és aquell que es gasta per satisfer unes necessitats. Per exemple, els diners que paguem a la pastissaria per comprar el pa cada dia. El capital, en canvi, es gasta per a obtenir més capital (per a invertir). Per exemple, són els diners que un empresari gasta en comprar una fàbrica, que li serviran per guanyar més diners. Cal destacar que la frontera entre capital i diner no és molt clara, sobretot pel que fa a “moneda” gastada en força de treball). També cal dir que les eines portavalors no és que tinguin una utilitat en sí mateixos, sinó que el seu valor és consensuat per la societat, és producte d'un pacte. Un bitllet seria un paper si els estats no l'avalessin.

Anàlisi materialista-marxista:

Amb el naixement de la propietat privada i el comerç, l'intercanvi de mercaderies era directe: M-M'. Tu tenies cols i volies ous: donaves tantes cols per tants ous i apa. Posteriorment, i per facilitar aquest procés, es van inventar objectes d'intercanvi, el més conegut dels quals va acabar sent la moneda, l'or. Aleshores la circulació de mercaderies era M-D-M'. Tu venies les cols a canvi d'uns diners i amb aquests podies comprar ous. Era més cómode.

L'objectiu d'aquest intercanvi M-D-M' és l'obtenció d'una mercaderia (M') que no es té inicialment: es busca satisfer unes necessitats. La classe treballadora realitza aquest cicle: Ven la seva mercaderia (la força de treball M) a canvi d'un salari (D) i amb aquests diners consumeix una altra mercaderia (M').

L'existència de la moneda, però, va anar permetent un altre pas evolutiu en l'economia: el procés D-M-D', només a l'abast dels qui posseïen riquesa inicial. Seria el següent: A partir d'uns diners inicials (D), es compra una o diverses mercaderies (M) i aquestes, després d'un procés, es revenen al mercat, obtenint finalment més diners que els inicials (D'). Com que el diner s'inverteix, l'anomenem capital i evidentment, el capital final és major a l'inicial (per això es fa aquest procés). Aquest és el procés de la inversió. És el que fan els industrials quan transformen productes, o els comerciants quan viatgen amb mercaderies.

La diferència entre el D' final i el D inicial és el benefici. Dins el benefici hi trobem bàsicament el valor del treball gastat en el procés (transformar unes fustes en una cadira fa que el mateix material valgui més, pel simple fet d'haver-hi gastat un treball útil i es pugui vendre per més). Aquest treball gastat crea el que es coneix com a guany, o augment del valor de la mercaderia. Aquest augment del valor es materialitza quan es ven el producte elaborat, i és llavors quan es rep el benefici, ja que a part de cobrir costos s'obté un diner extra. I, en principi, el capitalista gastarà aquest segon capital, major que l'inicial i obtingut en el procés d'elaboració, per realitzar una segona inversió i obtenir encara més capital, i així successivament. És un procés que es retroalimenta a sí mateix, un procés cíclic d'acumulació creixent i és bàsic entendre'l per entendre el capitalisme i les seves crisis.

Cal destacar que en aquest estadi econòmic, la propietat del treball i del producte elaborat es disassocïen. O sigui, és cert que un artesà o comerciant simple realitzen D-M-D' i són a la vegada propietaris de la mercaderia i del treball aplicat a la mercaderia. El D-M-D', però, permet que un adinerat pagui un treballador perquè faci un producte i després li prengui aquest producte produït per vendre'l com a propi. Això no podia succesir abans, amb l' M-D-M' (deixant de banda els mètodes d'explotació directa del feudalisme, etc.).

En l'economia moderna, financera, s'arriba a comerciar amb el propi capital i el procés en alguns espais arriba al D-D', tota una bogeria ben lluny de la realitat, de la producció de mercaderies. L'economia financera és analitzada més endavant, i és esplèndidament terrorífica. Tant que els propis governs s'estan autoplantejant limitar-lo. Només apuntar que actualment l'economia real és menys d'un 10% i tota la resta és el joc financer especulatiu.

Hem vist que l'economia capitalista funciona amb la búsqueda de benefici com a motor. El capital el podem entendre com l'oli que fa funcionar la maquinària econòmica. És com un corrent d'aigua que va canviant de forma: Diners inicials --> mitjans de producció --> producte --> diners finals. Aquest és el cicle estàndard de reproducció del capital. Durant aquest, el capital passa per una sèrie de fases i pateix diversos canvis. Durant aquest procés es pot produir una aturada en la circulació de capital. Pot ser, per exemple, que el capitalista es trobi sense diners per invertir inicialment, o pot ser que no pugui comprar matèries primes. Quan es produeix un estancament del capital, s'esdevé una crisi d'aquest. Les crisis del capital impliquen que aquest no es pot reproduir, que l'economia s'atura i que el capitalista perd diners (perquè ha de mantenir els mitjans de producció, per exemple).

Alguns conceptes tractats:

PIB (Producte Interior Brut): Dada econòmica que contabilitza els intercanvis comercials i la producció dins un territori en un període determinat. Malgrat la seva poca fiabilitat, s'empra sovint per investigar l'estat i l'evolució d'una economia.

(Continuarà)

Espero que els lectors no us talleu la llengua a l'hora de preguntar dubtes o criticar o complementar la informació exposada.

Vocabulari:

Diner - capital: ja s'ha definit a dalt. El capital és un tipus de diner amb una funció circular de búsqueda de més diners, absorvint plusvàlua. Els diners sols simplement són eines de portavalor per satisfer necessitats.

Plusvàlua, o plusvalor: És un concepte que no tinc clar del tot. Existeixen dos tipus de plusvàlues: la que surt del treball assalariat i la comercial. La primera és la fuga de valor que succeeix quan un trebalador rep el salari del seu "amo". Quan això passa, l'amo li està pagant menys del que ha produït, li està prenent part del seu treball. La segona, que té un caràcter semblant, és la presa de valor que succeeix quan un comerciant ens ven alguna cosa. Quan això passa, el comerciant ens cobra més del que ens ofereix (per això comercia ell).

Treball i força de treball: La força de treball és el potecial d'esforç de cada persona. Quan un empresari contracta un treballador, el que fa és comprar-li la seva força de treball durant un període de temps (durant el qual intentarà produir més del pagat amb el salari). El treball és aquell esforç concret produït pel treballador. S'entén que aquest treball serà sempre útil, i produirà més o menys activitat segons el nivell tecnologic dels mitjans de producció (un secretari podrà fer molt més si té un ordinador en comptes d'un arxivador manual).

Valor i preu: Són dos conceptes poc clars i font de debats. Segons l'òptica marxista, el valor és una característica de tot allò produït per les persones. El valor depén de l'esforç (temps de treball) que ha costat fer cada cosa. El preu, en canvi, és la xifra de diners que costa obtenir cada bé o servei. És un concepte relacionat amb el valor, però influenciat pel mercat (necessitats i ofertes).

Guany i benefici: El guany és l'augment de valor que produeix un treball sobre un objecte. Transformar teixit en roba equival a gastar una força de treball i aconseguir un guany de valor. El benefici és la manifestació d'aquest guany, i s'obté quan es ven allò produït.

>Pregunta que em sorgia traspassant els apunts: no podria ser que els capitalistes deixessin d'invertir, o invertissin simplement el suficient per continuar la producció? No, perquè llavors perdrien competitivitat i el sistema laissez faire (liberalista, de competició) els superaria. Només sobreviuen aquelles empreses més fortes, més competitives, més inversores. Les ètiques no tenen lloc en el mercat.

http://www.cinetube.es/documentales/el_dinero_es_deuda.html

Discutir amb els murs

Volia tancar el bloc, però em trobo aquí, amb el meu nou costum d'empalmar les nits, i amb molta ràbia contra el conformisme popular. Un company m'ha despedit amb un “au, revolucionari!” i he enfollit. Serà imbècil! com si fos una cosa graciosa el ser revolucionari! Em treu de polleguera la massa estèril d'autocrítica, el ramat content d'anar cap a l'escorxador...

Aquests dies he estat discutint fortament amb el que pensava que podria ser un embrió d'una CUP. He gastat tot el que tenia a l'abast, i m'he trobat en resposta actituds esquives, desviacions de tema, fal·làcies ad hominem (desqualificacions personals i fabricació de prejudicis) i, en general, unes paraules i manca de paraules tot a la defensiva. Per protegir què? Doncs la seva ridícula forma de vida. La vida del dèbil que renuncia al món i es tanca dins els límits de casa seva. L'actitud del que no vol ser un animal polític, un membre de la comunitat, i construeix entorn d'aquest seu modus vivendi un seguit de justificacions ben patètiques.

La primera, que tots estem farts de sentir, és que el món no es pot arreglar. Doncs hi estic d'acord, perquè amb tots aquests esquirolets protegint cada qual el seu cau poc es podrà fer contra els llops que assaltadors de caus. Cada un s'atrinxera dins la seva fortalesa, declara la guerra a l'exterior i només tracta i s'interessa pels amics. Al cap i a la fi, no podran mai renunciar als seus sentiments socials bàsics, però fins i tot si un amic esdevé més font de maldecaps que de beneficis, se'l pot banejar de la vida i deixar-lo podrir amb ses problemes.

Si tota la gent que he sentit dir que està desenganyada de política o que no hi ha res a fer amb els problemes mundials o locals deixés de plorar per un moment... Si en comptes de queixar-se de la foscor intentessin encendre el llum, viuríem en un Sol. Però no, es queixen del crim i en realitat ells tenen les mans tacades de sang...

La segona justificació, lligada totalment amb la primera, és que això de ser revolucionari és una cosa del jovent. Jo no ho he entès mai això, perquè estic fart de veure joves ganduls i conformistes i he compartit moments amb vells prou més combatius que jo. Apel·lant a l'experiència, els desertors de la societat desarticulen qualsevol dels teus arguments: ets un jove i encara ignores moltes coses de la vida. Tu tranquil, espera i quan vegis la llum ja parlarem. Fan un somriure de satisfacció i et fiquen la mà sobre l'espatlla. Te l'han tornada a colar, i amb aquesta subnormalitat tanquen les comportes del seu enteniment.

Imagino que la vida dóna garrotades i que et trobes molts cops amb fets que t'empenyen a tirar la toballola. Però si comets tal error, tal debilitat, tal producte d'una poca formació, esdevindràs part de l'enemic, dels que frenen el progrés, dels que desanimen a altres... La vitalitat jubenil no és quelcom que arriba amb una edat i sen va amb una altra. Odio la mentalitat determinista, insostenible ni en la realitat ni en la lògica. Cadascú és el que vol ser, i amb les seves mans teixeix el seu destí i el del món que l'envolta. Ningú fora de nosaltres té la culpa de la nostra actitud enfront la vida, i la joventut la té qui la vol tenir. Punt.

Si aconsegueixes demostrar que el món es pot canviar (la història està plena d'avenços que ara gaudim als països centrals), i si els teus arguments passen la mà per la cara al conformista atrinxerat pseudoexperimentat, ordenen foc a discressió per part de la seva artilleria. El darrer recurs per evitar que els teus arguments arribin a la seva reprimida consciència és reidentificar-te com quelcom nociu pel cervell. En aquest últim cas, intenten arrodonir-te en color roig, dibuixen una fletxa que surt de tu i hi dibuixen una fals i un martell amb moltes estrelletes: Tu ets un comunista radical totalitari proestalinista antidemòcrata. Vens a fer mal amb les teves idees que tan dolor han portat arreu del món, començant per Rússia. Ara es veu que en aquella terra castigada pels tsars, els dictadors i ara els homes forts hi va haver socialisme, o fins i tot comunisme... Bé, és el que deien les nostres esquerres...

Et poden calificar de moltes maneres: pijo-progre, motivat, antijueu (amb el tema d'Israel), ultranacionalista, radical (aquest comodí tant maco que serveix contra tot), ... També canvien de tema, com he dit, i tot per no permetre que cap de les teves ofensives argumentatives arribin a despertar la seva raó.

I per desgràcia, sempre poden fugir del seu búnker per la porta petita amb mil i una excuses i acabar amb qualsevol possibilitat de conversar en profunditat. Potser hauràs aconseguit que et donin la raó, però tindran un cd de còpia per tornar el seu disc dur a l'estat anterior a la conversa.

Entre les seves eines destaca finalment el teixit associatiu. Com no, tots en sabem el potecial. No s'organitzen per millorar el territori col·lectiu, però sí per fer caldos d'autoengany. Autoenganyar-se un mateix costa una mica, però en grup és més fàcil. Tu sents el que vols sentir (“waite'ls aquests antisistema que no treballen”) i li obres les portes interiors, i després dius tu una ximpleria més gran i els teus companys exclamen: “oi tant!”. Aquestes orgies de mentides permeten reconstruir els murs del búnquer, recuperar l'autoestima i la fe en l'èlit neuronal que domina la teva ment: el partit neuronal de l'egoisme pervers i acontentat fa fora els arguments brigadistes interpersonals.

Per entendre aquest últim punt només cal fixar-nos en nosaltres mateixos, els revolucionaris. La nostra flama no pot créixer entremig del seu glaç. Per enfortir les nostres idees i assimilar tota aquella merda que descobrim del món capitalista, necessitem la dialèctica col·lectiva, o ens tornaríem bojos. Hem de crear espais nostres per desenvolupar el nostre pensament contrari. Sinó, el corrent de la majoria ens empenyaria muntanya avall. O no hi esteu d'acord? Doncs així funcionen també les titelles de l'enemic, els animals de la granja.

No dono encara res per pedut ni sentencïo que el possible embrió de CUP és en realitat un cagalló BRUT. No ho faig ni puc fer-ho, ja que segueix sent la única espelma que veig en el meu espai. Cada cop que parlo aprenc dels meus errors. Cada cop sé més que els arguments no són l'únic que conta, sinó també com els exposes i com fas que travessin els murs de les ments conformistes. El camí del revolucionari és dur dins una societat tan apagada?

Nah, és superdivertit.