Discutir amb els murs

Volia tancar el bloc, però em trobo aquí, amb el meu nou costum d'empalmar les nits, i amb molta ràbia contra el conformisme popular. Un company m'ha despedit amb un “au, revolucionari!” i he enfollit. Serà imbècil! com si fos una cosa graciosa el ser revolucionari! Em treu de polleguera la massa estèril d'autocrítica, el ramat content d'anar cap a l'escorxador...

Aquests dies he estat discutint fortament amb el que pensava que podria ser un embrió d'una CUP. He gastat tot el que tenia a l'abast, i m'he trobat en resposta actituds esquives, desviacions de tema, fal·làcies ad hominem (desqualificacions personals i fabricació de prejudicis) i, en general, unes paraules i manca de paraules tot a la defensiva. Per protegir què? Doncs la seva ridícula forma de vida. La vida del dèbil que renuncia al món i es tanca dins els límits de casa seva. L'actitud del que no vol ser un animal polític, un membre de la comunitat, i construeix entorn d'aquest seu modus vivendi un seguit de justificacions ben patètiques.

La primera, que tots estem farts de sentir, és que el món no es pot arreglar. Doncs hi estic d'acord, perquè amb tots aquests esquirolets protegint cada qual el seu cau poc es podrà fer contra els llops que assaltadors de caus. Cada un s'atrinxera dins la seva fortalesa, declara la guerra a l'exterior i només tracta i s'interessa pels amics. Al cap i a la fi, no podran mai renunciar als seus sentiments socials bàsics, però fins i tot si un amic esdevé més font de maldecaps que de beneficis, se'l pot banejar de la vida i deixar-lo podrir amb ses problemes.

Si tota la gent que he sentit dir que està desenganyada de política o que no hi ha res a fer amb els problemes mundials o locals deixés de plorar per un moment... Si en comptes de queixar-se de la foscor intentessin encendre el llum, viuríem en un Sol. Però no, es queixen del crim i en realitat ells tenen les mans tacades de sang...

La segona justificació, lligada totalment amb la primera, és que això de ser revolucionari és una cosa del jovent. Jo no ho he entès mai això, perquè estic fart de veure joves ganduls i conformistes i he compartit moments amb vells prou més combatius que jo. Apel·lant a l'experiència, els desertors de la societat desarticulen qualsevol dels teus arguments: ets un jove i encara ignores moltes coses de la vida. Tu tranquil, espera i quan vegis la llum ja parlarem. Fan un somriure de satisfacció i et fiquen la mà sobre l'espatlla. Te l'han tornada a colar, i amb aquesta subnormalitat tanquen les comportes del seu enteniment.

Imagino que la vida dóna garrotades i que et trobes molts cops amb fets que t'empenyen a tirar la toballola. Però si comets tal error, tal debilitat, tal producte d'una poca formació, esdevindràs part de l'enemic, dels que frenen el progrés, dels que desanimen a altres... La vitalitat jubenil no és quelcom que arriba amb una edat i sen va amb una altra. Odio la mentalitat determinista, insostenible ni en la realitat ni en la lògica. Cadascú és el que vol ser, i amb les seves mans teixeix el seu destí i el del món que l'envolta. Ningú fora de nosaltres té la culpa de la nostra actitud enfront la vida, i la joventut la té qui la vol tenir. Punt.

Si aconsegueixes demostrar que el món es pot canviar (la història està plena d'avenços que ara gaudim als països centrals), i si els teus arguments passen la mà per la cara al conformista atrinxerat pseudoexperimentat, ordenen foc a discressió per part de la seva artilleria. El darrer recurs per evitar que els teus arguments arribin a la seva reprimida consciència és reidentificar-te com quelcom nociu pel cervell. En aquest últim cas, intenten arrodonir-te en color roig, dibuixen una fletxa que surt de tu i hi dibuixen una fals i un martell amb moltes estrelletes: Tu ets un comunista radical totalitari proestalinista antidemòcrata. Vens a fer mal amb les teves idees que tan dolor han portat arreu del món, començant per Rússia. Ara es veu que en aquella terra castigada pels tsars, els dictadors i ara els homes forts hi va haver socialisme, o fins i tot comunisme... Bé, és el que deien les nostres esquerres...

Et poden calificar de moltes maneres: pijo-progre, motivat, antijueu (amb el tema d'Israel), ultranacionalista, radical (aquest comodí tant maco que serveix contra tot), ... També canvien de tema, com he dit, i tot per no permetre que cap de les teves ofensives argumentatives arribin a despertar la seva raó.

I per desgràcia, sempre poden fugir del seu búnker per la porta petita amb mil i una excuses i acabar amb qualsevol possibilitat de conversar en profunditat. Potser hauràs aconseguit que et donin la raó, però tindran un cd de còpia per tornar el seu disc dur a l'estat anterior a la conversa.

Entre les seves eines destaca finalment el teixit associatiu. Com no, tots en sabem el potecial. No s'organitzen per millorar el territori col·lectiu, però sí per fer caldos d'autoengany. Autoenganyar-se un mateix costa una mica, però en grup és més fàcil. Tu sents el que vols sentir (“waite'ls aquests antisistema que no treballen”) i li obres les portes interiors, i després dius tu una ximpleria més gran i els teus companys exclamen: “oi tant!”. Aquestes orgies de mentides permeten reconstruir els murs del búnquer, recuperar l'autoestima i la fe en l'èlit neuronal que domina la teva ment: el partit neuronal de l'egoisme pervers i acontentat fa fora els arguments brigadistes interpersonals.

Per entendre aquest últim punt només cal fixar-nos en nosaltres mateixos, els revolucionaris. La nostra flama no pot créixer entremig del seu glaç. Per enfortir les nostres idees i assimilar tota aquella merda que descobrim del món capitalista, necessitem la dialèctica col·lectiva, o ens tornaríem bojos. Hem de crear espais nostres per desenvolupar el nostre pensament contrari. Sinó, el corrent de la majoria ens empenyaria muntanya avall. O no hi esteu d'acord? Doncs així funcionen també les titelles de l'enemic, els animals de la granja.

No dono encara res per pedut ni sentencïo que el possible embrió de CUP és en realitat un cagalló BRUT. No ho faig ni puc fer-ho, ja que segueix sent la única espelma que veig en el meu espai. Cada cop que parlo aprenc dels meus errors. Cada cop sé més que els arguments no són l'únic que conta, sinó també com els exposes i com fas que travessin els murs de les ments conformistes. El camí del revolucionari és dur dins una societat tan apagada?

Nah, és superdivertit.