Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

Volia penjar moltes coses i no he penjat res. Perquè no digueu que no actualitzo, un article que m'ha agradat molt, un exemple de democrativitat, ús de la raó, fe en el diàleg, crítica positiva a la policia i comprenció de que aquesta és humana:

Carta d'un mestre a un Mosso d'Esquadra

Per Antoni Jaumendreu i de Balanzó. Publicat a Gent de Gramenet el diumenge 21 de desembre de 2008

Estic desolat perquè això que t’haig de dir mai t’ho podré dir a la cara ja que gaudeixes de la impunitat que et dóna el teu uniforme antiavalots i ni tan sols portes un número que t’identifiqui.

Jo estic acostumat a dir les coses a la cara i m’agrada explicar-les bé, alhora que miro als ulls per captar si he fet arribar el meu missatge d’una forma clara.

Acabo d’arribar a casa de l’hospital on, a la meva filla que acaba de fer quinze anys, li han fet un part de contusions múltiples per un seguit de cops que li has donat amb la teva porra.

Ella estava allà, a la plaça de Catalunya, amb tota la força que li dóna la seva joventut. Duia dues bosses de compres, després de recollir uns regals del seu recent aniversari.

I va tenir la mala sort de creuar-se en el teu camí. I et vas acarnissar amb ella, la vas empènyer contra la paret, la vas tirar al terra i li vas donar uns quants cops de porra.

De fet ja deus estar acostumat a que molt jovent es creui en el teu camí. I segurament a esbatussar-los indiscriminadament. Potser consideres que no se’ls pot anomenar joves i els anomenes d’una altra manera. Potser ara et trobes a un bar, fatxendejant amb els companys sobre la teva última hazaña. Qui sap!

Si arriba aquesta carta a les teves mans, si tinc la sort de què la llegeixis i si et queda un bri de vergonya i dignitat, no la depreciïs i la llencis com vas fer amb la meva filla, estampant-li el carnet a la cara. Recorda que t’escriu un vell mestre que ha dedicat la seva vida a ensenyar els nens i nenes que aquest és un país lliure, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb les seves institucions, amb la seva policia... És possible que tu també tinguessis algun dia un mestre que t’ho va explicar...

Vull que t’adonis que amb els teus cops de porra estàs tirant per la borda molts anys de feina educativa, meva i dels teus mestres, i estàs ajudant al foment de la barbàrie i de la por.

Sàpigues que cada cop de porra que donaves a aquesta noia de quinze anys li donaves a aquest poble, li donaves als seus educadors, li donaves als seus treballadors. Cada cop de porra que li vas donar s’ha girat en contra de la tasca que durant molts anys hem fet per forjar la recuperació de la democràcia i de la identitat d’aquest, el nostre, poble català.

Ara, ella, cada cop que vegi tan sols un cotxe de policia creurà que els mestres la van enganyar, que la policia no és el cos que vetlla per la nostra seguretat i sentirà por i ràbia en recordar les paraules que tu li vas dir mentre la pegaves, paraules dites en castellà, potser per ferir-la encara més.

I no t’adones que podies estar esbatussant a la teva filla, potser a la teva neboda? I no te n’adones que aquesta barbàrie també va en contra teva? No t’adones que cada cop estàs més lluny de la veritat, de la raó i de la llibertat del poble al que pertanys?

Però al Món sortosament hi ha moltes persones que anem sempre a cara descoberta, que treballem, que lluitem i que encara creiem en un món millor. Entre aquestes persones està el jovent que ha escoltat els seus mestres, que han escoltat la seva crida i que han decidit que han de seguir la lluita per una societat més justa, més solidària i sense violència.

Tots els que creiem això, mai no ens amagarem covardament darrere de cap passamuntanyes i no vendrem els nostres ideals per la por que ningú ens vulgui imposar.

I recorda també que tu també pertanys a aquest Món i per tant sempre estàs a temps de reflexionar.

4- el patacreck

(Foto: Acció de Maulets contra la seu de la Caixa, uns maons més per aquesta gran torre que volem construir).

4. La crisi

Amb quin tema podia començar sinó amb aquest? El patacrec del 2008, aquesta crisi múltiple tant forta. Ja fa un parell d'anys que els murris es van pirar del mercat immobiliari sabent que el joc de la patata calenta s'acabava. També fa un parell d'anys que alguns analistes del rollo avisaven que el llop venia i, amb ell, el moment clau. Fa uns mesos que internet s'omple d'articles al respecte, anticapitalistes aprofitant el moment i ficant el dit a les llagues del sistema.

Soc un incrèdul amb el que diuen els rojos i fins que no es va dir i repetir als mitjans oficials que hi via crisi no m'ho he cregut. Perquè sí: els marxistes deien que venia crisi forta mentre els capitalistes deien que només er aun sotrac, i ara la realitat torna a donar la raó als primers. La meva incredulitat va cedint, i ara em qüestiono fins on seran certes les prediccions catastrofistes: Gran creixement de l'atur, conflictivitat social, racisme, promoció del neofeixisme, ...

És un moment històric. A alguns ens agafarà una mica massa joves, però tots hem d'avocar-nos en la lluita, si més no participar molt més del que estem acostumats. No és el moment dels indecisos moderats -tampoc dels punks ignorants-. Les ideologies enterrades pel pensament únic neoliberal resorgeixen cridades pel sentit comú. El sistema inhumà imposat, amb les seves ensopegades estructurals, ha deixat oberta la cel·la del pensament lliure . El gran drac ha perdut moltes escates - amb tal genètica... -, i és ara quan les nostres espases poden travessar-li la pell. El gran drac s'ha demostrat dèvil i malvat, i només es sostenta per una darrera muralla prima de demagògia i ideologia dretana, tombable per l'aldarull que impera.

El futur és incert: hi ha molts camins possibles. El que està clar és que cap de nosaltres vol tornar a parlar amb les parets ni a picar pedra amb xerrades sense audiència i pamflets estripats a la següent cantonada. La gent està receptiva, l'economia està als diaris, el sistema es pot qüestionar. Ataquem ara o callem per sempre. No estem preparats però les coses estan canviant depressa. La població desperta, s'organitza i reivindica. Els guardians dels ideals perseguits hem de sortir ara a sembrar la veritat, per tal que la ràbia social sigui canalitzada positivament. És el moment que havíem esperat, i aneu a saber quan tornarem a tenir una oportunitat així. Avançarem, més o menys, o ens enviaran enrera. La crisi no deixarà les coses iguals.


La gent s'està alçant.

La crisi és seriosa i real.

Informem-nos, formem-nos, cridem als 4 vents, siguem conscients.

Per tots aquells que els manca formació al respecte, tinc intenció d'exposar els apunts del curs sobre la Crisi del capital del fantàstic Seminari Taifa.

Us deixo aquí el pamflet que vaig fer per l'acció de maulets contra la seu del La Caixa, llàstima que fos massa curt i en gastàrem un altre.

CRISIS DEL SISTEMA

Des de fa uns mesos l’economia mundial s’està col•lapsant. El model neoliberal torna a mostrar les seves grans deficiències i, per variar, ho paguem la gent treballadora. Mentrestant, els polítics s’afanyen a buscar culpables a fora i a protegir el capitalisme com a únic camí vàlid. Proposen – i apliquen sense consultar-ho – una dolorosa reforma del sistema:
- Amplien els mercats, venent a mans privades els serveis socials que tant ens havien costat aconseguir.
- Ens redueixen els salaris i ens amplien la jornada de treball fins a les 65 hores setmanals, argumentant que cal ser més competitius!
- Desregularitzen el preu de l’habitatge, obligant-nos a hipotecar la vida perquè els especuladors s’enriqueixin.
- I ara, amb molts treballadors aturats i necessitats, es destinen grans quantitats de diners públics a salvar els banquers que, pobrets, han perdut les seves apostes financeres. No hi ha opció de protesta: el govern ens amenaça amb una depressió total si no ens entreguem als grans porcs banquers, dels quals la nostra economia depèn.

Al centre de tot això hi som els joves, preses fàcils de la precarietat i l’abús empresarial, i nosaltres diem PROU. Maulets denunciem no solament la situació en què es troben moltíssims joves i treballadors dels Països Catalans i del món, sinó també aquest ordre intolerable, aquest sistema que cal ser superat. Mentre la nostra vida depengui d’inversions privades destinades als màxims beneficis, no podem parlar de democràcia ni de llibertat. Tampoc podem parlar de seguretat ni estabilitat i mai podrem tenir justícia sabent que els més rics són els que menys treballen.
PROU mentides i PROU abús! Per una economia al servei de la societat.

No és la primera crisi del sistema capitalista
Que sigui la última depèn de tu.

PD: Abans de començar a fer agitació, difusió, aprenentatge, ... Riem-nos un moment si us plau d'aquells als quals els ha esclatat la patata (la bombolla), ja siguin inversors de borsa o de sectors immobiliaris. Al cap i a la fi aquests anaven a fer benefici a costa del futur humà, inspirats pels que han creat aquesta bombolla financera que ara ens esclata. El caçador caçat.

Ho sento però me n'alegro de la vostra desgràcia. És lleig, però humà...

(...)

I ara pren la iniciativa
plantant cara a la mentida;
No fallarem!

I amb les cartes de la vida
juguem la seua partida;
No ens rendirem!

La victòria ens sorprendrà,
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat;
Un altre dia ha començat!

(...)

Vull que fem el camí junts;
acabar el que hem començat.
Per quan vinga un altre juny
preparem l'ultim combat!
L'últim combat!

(...)

Hem lluitat i em fracasat,
prô encara ens queda combat:
Un altre dia ha començat.

Si al final de la partida
va resultar divertida
ho agraïrem!

Hem passat tota la vida
plantant cara a la utopia;
No callarem!

La victòria ens sorprendrà,
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat;
Un altre dia ha començat!

(...)

L'últim combat, Obrint Pas.

+ tancada: construint el poder popular

“Ahir ens vam apoderar de part de l'edifici històric de la UB. Avui l'hem omplert de vida i l'hem entregat a la gent” escribia ahir. Ho he borrat tot per tornar a començar, entre la son del cansament i l'empenta d'estar fent el que cal.

Mai m'havia sentit tant a prop de la revolució. Sé que sona terriblement estúpid i infantil, però hauríeu de ser aquí per entendre-ho. És poc quantitativament, però més del que molts us deveu pensar (200 persones treballant, molts durant tot el dia) i, per descomptat, aquí es desborda qualitat.

A quarts de tres de la matinada he sortit de l'edifici. “Ja és fosc”. M'he vist amb força, caminant per sobre d'aquesta ciutat. M'he vist com peix a l'aigua, com peça de puzle que per fi troba el seu lloc. En sortir he anat topant amb els cartells publicitaris, amb grupets de gent separada i amb gent circulant, cadascú a la seu bola. “Lo normal”. Me n'he adonat llavors de l'excel·lència creada en aquell espai ocupat. Allà dins tots som germans. Poc a poc ens coneixem, amb prou feines ens sabem els noms, però som germans. Un mínim de 100 estudiants en cada moment, tots per un projecte comú, espontani i amb combativa esperança.

Realment estic molt desconectat i m'he saltat masses assemblees, però intentaré explicar a què he assistit. He arribat a les 4 al nostre espai lliure i públic de veritat. A l'entrada ja s'havia engegat una altra dinàmica. Una altra dinàmica original i molt efectiva. Entre pancartes, una mena de taula recollia firmes, mentre una desena de persones regalaven molta macedònia i explicaven als vianants què passava (hem comprovat que els fulletons no es quedaven a les papereres de les cantonades). I a part de la macedònia, teníem unes tapes superrares de pa integral, guacamole i formatge/tomata. La gent s'interessava i molts entraven una mica. La cosa funciona.

He assistit a la xerrada sobre la Guerra d'Afganistan i la persecussió dels immigrants. Amb l'exposició d'Afganistan he ampliat coneixença sobre un tema que ignorava molt i us ho convido a fer a vosaltres també. El fill de porca d'en Sabater va retirar les tropes de l'Iraq perquè va ser per això que el personal el va votar. A l'Afganistan hi segueixen havent tropes, al costat de les nordamericanes ocupants, i els sociates encara ho justifiquen quan en parlen...

Com a cosa important que s'ha dit: S'està organitzant una macromani a Estrasburg el 4 d'abril del 2009. Tota l'Europa revoltada enviarà gent allà per oposar-se a la festa d'aniversari dels 60 anys de l'OTAN que els poders volen celebrar-hi. També s'ha comentat una predicció de la geopolítica futura molt interessant i dura (si a algú li interessa li splico). Després d'aquesta xerrada hi ha hagut mani convocada per la Plataforma Aturem la Guerra a la mateixa plaça Universitat, on algun company ha representat els estudiants ocupes en un espai cedit per la Plataforma. Una mostra més de com estem ficats dins la xarxa social.

Després hi ha hagut una xerrada d'un membre de la Campanya “La Crisi que la paguin els rics”. Ja sabeu, la que ha aglutinat tot o gairebé tot l'anticapitalisme de la zona i creix dia a dia portant-nos noves esperances. La xerrada ha estat prou curta i amb massa poca participació, amb una presentació meva molt millorable (em sagnava el nas, com em passa des de fa uns dies!). Farem alguna xerrada de Taifa algun d'aquests dies, això si la seva superapretada agenda ho permet (si vos tenir feina durant una crisi, fes-te del seminari).

Entretant la cuina, un espai improvisat a dalt de les escalinates de marbre, ha millorat la seva activitat. Gent repartida pels mercats de Barcelona havia recollit donacions d'anònims que ens donava suport. Tots els casos de solidaritat són brutals. Tan de bo poguessiu ser aquí totes i sentir-ho. Bistecs, fruita de l'ateneu de l'Eixample, truites de patates preparades per un grup veïnal de dones (o alguna cosa així), ... Tenim tant menjar que en portarem als companys que estan ocupant la UAB, que tenen més dificultat en aquest sentit. Des que vam entrar el dijous en riada popular, la solidaritat s'ha apoderat de tot. La propietat privada ha desaparegut, entre les nostres ànimes només hi ha pell i complicitat. Per financiar material i eines i productes per la cuina, es fan donacions voluntàries, i no falta pasta.

La producció de pancartes no ha arribat als extrems d'ahir, però és un continu. Estic segur que ja hem arribat al centenar de pancartes. És increible. Ahir divendres hi havia estones que es feien 9 pancartes a la vegada, cadascuna amb el seu material i la seva gent. Es fan pancartes per portar-les a llocs concrets (cadascú sap una facultat o plaça on hauria d'haver-n'hi), per revestir la part ocupada de la UB o per tenir-ne en reserva simplement. Sempre falta més difusió. Volem exportar la lluita, com a base per resistir i guanyar. Les accions es van desenvolupant arreu, i es preparen noves ocupacions. Sortiran aquestes accions als llibres d'història com a inici del fi del seu sistema?

Paral·lelament a tota activitat, l'espai ocupat es va transformant, ens l'anem fent nostre. Cadires i bancs redistribuits formen cercles assamblearis, més o menys plens de gent treballant o parlant. L'ambient, sempre, de dedicació positiva i entregada. Una sèrie de taules amb 7 o 8 portàtils hiperactius s'encarreguen de disparar contrainformació per internet contínuament i a tot arreu. Son la gent de comunicació, autocriticats per ser només homes, uns cracks. Més amunt, pujant les escales, ens trobem amb el dibuix vertical d'una nena culumpiant-se i amb un cartell que ens convida a entrar a la darrera subhasta de la universitat pública. A sota dels grans, barrocs i luxosos quadres, una etiqueta ens n'indica el preu i ens l'explica. Un home en un caball alçat: Saura ordenant la càrrega dels Mossos. Una dona plorant amb soldats a casa: Una mare que li arriba la factura del màster del seu fill. De dos estàtues en surten bafarades de cartró: Un diu que amb bolonya es quedarà més fred i oblidat. Passant al costat de la cuina, entre màrfegues i sacs i per sota una pancarta on ens recorda que units no serem vençuts, arribem a la zona de pancartes fins un cartell on ens indica el lababo: CAGA'T AMB BOLONYA -->

I com s'organitza tot plegat? Per bellíssima anarquia. Ningú mana a ningú, només es teixeixen fils d'activitat colectiva voluntària i sarrangen coses en assemblea. Les comissions dinamitzen els diversos aspectes, i malgrat passos tèrvols avancem i molt. L'ambient és únic. Jo no sé encara on està cadascú i què es fa exactament, però malgrat el desconcert les coses van avançant i funcionen. La nostra força vital desborda les parets enblanquides, i s'està fent una feina espectacular. Realment sembla que portéssim temps assajant-ho. La realitat és que tot és esporàdic, un espai que m'ompla de vida, malgrat el dilluns hagi de saltar-me classe (cosa que em pot fer molt mal).

Les divisions entre organitzacions i tal simplement s'han oblidat. Amb prou feines ara tenim nom i logotip. Ningú perd el temps en nosaltres com a grup, tothom s'avoca endavant, a la feina, a la victòria.

A les 20:30 hem fet l'assemblea. Amb autovaloració tant positiva com crítica, hem explicat què s'havia fet i hem arreglat més coses per fer això millor. També s'han exposat alguns casos de suport que ens empenyen a seguir. Hi ha nascut la idea de fer actuacions teatrals arreu per difondre la nostra lluita amb ironia i sarcasme. Ràpidament els interessats ja en parlaven. El rector, soldat del neoliberalisme, estava per llà com si fos casa seua. En territori popular no hi deurien poder entrar lladres de masses destructors de societats. Però no estem amb possibilitats de tant, i al cap i a la fi el pobre és una víctima més del pensament oficial. S'ha dit que igual que nosaltres no assistim a ses reunions, li agrairíem que marxés però a la vegada se l'ha convidat a participar. Autoofegant-nos alguna tendència rabiosa envers aquest individu, s'ha improvisat un diàleg entorn uns certs punts, contraposant la nostra posició, la d'una gent obligada a saltar-se classes i lluitar, amb la d'un demagog que no ve a raonar sinó a defensar el sistema, el seu titellaire.

Aleshores hem fet el passe de vídeo Sicko, de Michael Moore. Finalment algú ha donat utilitat a això que es va enviar des de Maulets nacional. Us convido a mirar-lo i difondre'l. Malgrat ser reformista i encarat a la societat americana, és brillant la forma de Michael d'explicar-nos la brutalitat de la sanitat privada. Encara em corro des que ho he mirat fa unes hores, menjant les crispetes que la fantàstica cuina ens havia preparat.

Voldria dir també que he tingut una conversa dolorosa. Tot parlant amb un company d'Estudiants en lluita (o alguna cosa així), m'ha preguntat “On és el SEPC?”. Avergonyint-me l'he anat escoltant. “Tant que van apretar per ficar el seu logotip a la pancarta inicial, i ara no estan aquí fent feina. Igual amb la gran pancarta del primer dia...”. Qualsevol pensaria que el SEPC només ha buscat propaganda i que ha deixat esquirolament als altres aguantar amb aquesta ocupació. Des d'aquí i a qui em senti, espero que algú em tregui la vergonya de sobre. El SEPC hauria d'estar al peu del canó. Si no se'm resol el dubte començaré a renegar del corporativisme i del putu moviment immadur que no es para de mirar el melic. Perquè de fet els maulets, tant que perdem el temps en coses poc útils, hauríem d'estar també al 100% amb aquesta lluita i com ells altres orgs ridículament centrades en fer actes firmats solament per elles... Un moviment més pendent de vegades del culte a l'organització i la competició que pas de lluitar. Bé, segur que tot és un error meu, així ho espera algú que tampoc es pot queixar dels altres.

No vull acabar malament, s'està fent molt i ja tinc ganes demà de tornar allà.

Guanyarem, no en dubto. Potser aquesta batalla no, però la guerra segur, i la victòria global és inevitable. No ho dic per cap teoria econòmica, sinó perquè el capitalisme no pot evitar atacar-nos i dur-nos fins al despertar cada unes dècades. Alguna revolució serà definitiva (no com la gavatxa o la soviètica), i amb aquests companys ficats a la UB... crec que ja podríem fer la definitiva. M'he enamorat quan ja em pensava que no tenia cor.

Tingues clar que el que no facis tu no ho farà ningú, el teu buit no serà omplert.

Allà tu amb la teva consciència. Mentrestant altres lluiten per tu i per tots i pel demà i pel món i per la democràcia i contra la pobresa i la barbaritat del liberalisme. No és poc el que està en lluita. Ells esperen que ens cansem, que la revolta no prosperi, no s'expandeixi.

Tenim moltes mancances, encara som pocs. Si no vens tindrem un buit més. Vine, joder!

Maig al Novembre? 68 al 2008?

Interrumpim la programació per informar-los de la darrera actualitat. L'oposició estudiantil a Bolonya ha fet un gran salt endavant a les universitats de Barcelona. L'ofensiva neoliberal a nivell universitari cada cop està més present en les ments indignades dels estudiants de tot arreu. L'interès dels alumnes ha superat les espectatives de la militància i ha trencat els murs mediàtics del sistema. A totes les facultats està despertant la lluita social, la lluita ciutadana contra aquesta aberració que ens volien colar.
La mani d'avui ha estat un èxit, tot i que encara queden molts esquirols i gent ignorant. A part d'algun accident, s'ha ocupat el claustre i el rectorat de la UB, a la Plaça universitat. Malgrat que la majoria de manifestants ha avandonat la zona, l'assemblea de les 4 tenia molta assistència, uns 180 estudiants. Una sola assemblea conjunta, molts treballs ben fets i coordinats per l'empenta d'uns joves indignats, animats i desitjosos de democràcia. Subdividits en comissions, s'ha organitzat l'ocupació, s'ha decidit la seva estratègia i s'han preparat una sèria d'activitats.

Aquí us penjo un esborrany prematur d'algunes de les activitats que es faran:

Divendres 21
17h - Xerrada sobre Bolonya, la seva història, la seva essència i les conseqüències que ja es palpen, a càrrec d'un professor i una estudiant.
19h - Xerrada dels represaliats polítics de la UAB, a càrrec d'una advocada i un estudiant represaliat.

Dissabte 22
16h - Xerrada sobre la guerra d'Afganistan, a càrrec d'un organitzador de la mani contra aquesta guerra que es farà a dos de 6, una estudiant palestina i un membre d'una organització paquistanesa contra la repressió als immigrants.
17:30h - Mentre es realitza la manifestació cotnra la Guerra d'Afganistan des de la mateixa Plaça Universitat: passada del vídeo de Mickael Moore sobre la privatització de la sanitat als EUA.

Hi ha moltes més xerrades pendents d'organitzar. Des de sobre la Crisi i l'ofensiva neoliberal a càrrec del seminari taifa al patriarcat a càrrec d'un grup llibertari, passant per xerrades de la pedagogia alternativa de principis del segle passat i tallers per fer una vida sense pagar.
...

Els rics i els seus representants no es faran enrera sols en la seva creuada neoliberal: els hem d'ajudar, els hem de pressionar, els hem de véncer. La crisi ens és el millor terreny per fer una oposició forta i juntament amb els moviments socials plantar cara al sistema com fa temps que no es fa. Desanimats, animeu-vos perquè podem i hem de guanyar, ara més que mai.
Havent conquistat un troç de la UB, l'oferim al poble per a lluitar en aquests moments de guerra interclassista. No és altra cosa. Convertirem la uni en un lloc d'aprenentatge i debat, la convertirem en una universitat de veritat. Mentre podem, el que poguem. El rumb d'aquesta protesta depèn del que fem tots. Pot ser no res i pot ser molt. Els poders es quedaran esperant a que la flama s'apagui. Podem omplir-los de satisfacció o d'angoixa, si això creix a mesura que passen els dies.

esperança
il·lusió

1- una primera passa

(Foto: El girallunes, una metàfora com la de la caverna)



1- Benvinguda/t

Aquest és un bloc expositiu amb el qual vull expressar opinions i presentar reflexions obertes. La temàtica? Diversa, dins l'àmbit que interessa als desperts, als dissidents, als “combatents”.

Em trobo en la necessitat de fer aquest bloc perquè recentment vaig tenir una gran diarrea mental de temes que han anat donant voltes dins meu. Temes que m'interessen, dels quals vull expressar idees pròpies, fets dels quals en vull sentir opinions, dubtes que m'agradaria que fossin respostos. Ni els ciutadans en general ni tan sols la militància de l'Esquerra Independentista som prou xerradors. Parlem molt poc, per culpa de la tele o de qui sigui. Parlem poc i així nem. Com va dir el de la barba densa: “El revolucionari ha de sentir l'aire passar entre l'herba”. Sense demanar superpoders, hem d'estar-nos qüestionant totes les coses continuament, obsessionar-nos en tapar l'intapable forat de la ignorància. Hem de reflexionar cada cop que obrim els ulls o les orelles, si és que realment volem ser quelcom seriós, i la millor forma de fer-ho és amb altra gent. La col·laboració multiplica esforços. El pensament és dialèctic i l'assemblea, el medi natural de les persones.

Tinc en ment parlar de coses diverses, de llenguatge i de fets reals, d'opinions d'altri i meves. Vull suplir algunes mancances del moviment que només es parlen en el pati, i vull abordar, evidentment, els temes d'actualitat. Intentaré també allunyar-me de mi en aquest bloc, i allunyar-me així també dels flogs-brossa pijos de foto i “t'estimo mult guapu!”. Penso fer un bloc tal i com a mi m'agradaria llegir i intentaré que sigui atractiu (aquí tots em podeu ajudar). Aspiro publicar una certa quantitat en periodicitat i durada, però m'exigeixo també més qualitat de la que fins ara he mostrat.

No demanaré que sigui un lloc de debat perquè seria aspirar a massa, però m'encantarà que els meus escrits siguin replicats, qüestionats, ampliats o simplement comentats. Seria una gran victòria fer parlar a aquella gent amagada prô real que en espais d'aquest pal llegeix però no escriu, per vergonya o por a quedar malament. Seria la realització del bloc si a través seu es pogués respondre a dubtes, dels més senzills als més profunds. I bé, penso tocar també temes ideològico-estratègics que estan calents dins l'Esquerra Independentista & Companyia, portes obertes a molta lletraka. O sigui que a xerrar i a preguntar: en aquest catau només dono ratafia als que s'ho mereixen.


Una salutació del vostre sociòpata inadaptat aspirant a sociòleg útil.



La guerra del verdulaire 3 (Brams):





Tot llarg viatge comença amb una passa. Tota platja no és res sense els petits granets (Mahatma Gandhi / nosequi ).