El capitalista, el mercader, és un infantil. Un nen esporuguit per la mar brava de la societat. L'adinerat es divorcia de la gent que l'envolta, la tracta com a mer recurs natural i es disposa a extreure'n la major quantitat de diners possible. Els diners, ixa absurditat tant antinatural, antihumana i falsa portadora de benestar. En comptes d'acceptar col·laborar per construir entre tots un edifici ben alt, el capitalista s'esmuny entre por i desconfiança. Prefereix assegurar-se el seu ingrés, el seu bon menjar. El capitalisme no és més que el dilema del presoner a gran escala...
I com que els humans primer triem què fem i després utilitzem la raó per justificar tal decisió (en comptes d'utilitzar la raó per triar què fem), el capitalista segrega la seva ideologia. Ha de justificar la seva moral per poder caminar pel carrer sense vergonya. S'ha exiliat de la seva espécie i amb aquest gest l'ha ferida de mort i ha obligat a molts altres a seguir els seus passos. Es sent malament i perdut, ja que una persona sense societat és com una planta sense terra. Aquí neix l'Homi homini lupus est de dretes. Aquí neix la fe en l'infern terrenal, la creença que la terra és insalvable. Cal justificar l'actitut presa: “Era inevitable, les persones són egoistes i autodestructives incurablement...”
El model de vida capitalista-mercantilista és el d'escavar un cau ben profund i guardar-hi la major quantitat possible d'avellanes, deixant la resta espavilar-se. Resguardar-se en la seguretat de la propietat privada, al voltant d'on s'alça un mur ben alt amb filferro. És una vida de pena, una vida coixa, segura però miserable. El sentiment social s'evapora i sols queda l'amor familiar. La família, l'única forma que té el pobre capitalista d'aconseguir la immortalitat. La propietat hereditària i els descendents constitueixen un ésser que pot viure infinitament, i és que els mercaders necessiten almenys aquest retall de la societat. L'individualisme extrem seria ja massa ridícul, en morir tota aquesta vida desgraciada faria riure. Els fills, entesos com a extensió dels pares i propietat seva, extenen i legitimen la vida egoista del mercader.
El superhome, per mi, és el que trenca les parets de l'egocentrisme i accepta la seva posició marginal. Com a cèl·lula d'un ésser social major i potencialment etern, fa cupular els seus interessos individuals amb els interessos col·lectius, tot amb la música de fons de la racionalitat pràctica. D'aquí en neix, en aplicar-se multipersonalment, una societat realment forta. Tots estem al mateix baixell, i és ridícul que ens posem a arrencar les fustes del casc per construir les nostres casetes particulars. Acceptem que el cel és de tots i que l'opció de societat fragmentada porta a la guerra, la infelicitat i l'extinció de tots. L'individualisme no beneficia als individus. Superem la moral de classe i imposem la democràcia total per enterrar per fi els interessos incoherents i contradictoris.
La realitat no és, sinó que la fem a cada passa. Predir la humanitat és com predir el temps...
I com que els humans primer triem què fem i després utilitzem la raó per justificar tal decisió (en comptes d'utilitzar la raó per triar què fem), el capitalista segrega la seva ideologia. Ha de justificar la seva moral per poder caminar pel carrer sense vergonya. S'ha exiliat de la seva espécie i amb aquest gest l'ha ferida de mort i ha obligat a molts altres a seguir els seus passos. Es sent malament i perdut, ja que una persona sense societat és com una planta sense terra. Aquí neix l'Homi homini lupus est de dretes. Aquí neix la fe en l'infern terrenal, la creença que la terra és insalvable. Cal justificar l'actitut presa: “Era inevitable, les persones són egoistes i autodestructives incurablement...”
El model de vida capitalista-mercantilista és el d'escavar un cau ben profund i guardar-hi la major quantitat possible d'avellanes, deixant la resta espavilar-se. Resguardar-se en la seguretat de la propietat privada, al voltant d'on s'alça un mur ben alt amb filferro. És una vida de pena, una vida coixa, segura però miserable. El sentiment social s'evapora i sols queda l'amor familiar. La família, l'única forma que té el pobre capitalista d'aconseguir la immortalitat. La propietat hereditària i els descendents constitueixen un ésser que pot viure infinitament, i és que els mercaders necessiten almenys aquest retall de la societat. L'individualisme extrem seria ja massa ridícul, en morir tota aquesta vida desgraciada faria riure. Els fills, entesos com a extensió dels pares i propietat seva, extenen i legitimen la vida egoista del mercader.
El superhome, per mi, és el que trenca les parets de l'egocentrisme i accepta la seva posició marginal. Com a cèl·lula d'un ésser social major i potencialment etern, fa cupular els seus interessos individuals amb els interessos col·lectius, tot amb la música de fons de la racionalitat pràctica. D'aquí en neix, en aplicar-se multipersonalment, una societat realment forta. Tots estem al mateix baixell, i és ridícul que ens posem a arrencar les fustes del casc per construir les nostres casetes particulars. Acceptem que el cel és de tots i que l'opció de societat fragmentada porta a la guerra, la infelicitat i l'extinció de tots. L'individualisme no beneficia als individus. Superem la moral de classe i imposem la democràcia total per enterrar per fi els interessos incoherents i contradictoris.
La realitat no és, sinó que la fem a cada passa. Predir la humanitat és com predir el temps...
3 comentaris:
I ves per on, guanyarem.
Salut, company!!
El faria de lectura obligatòria als centres de secundària, aquest text.
Idro.
hola, he llegit akestes fuetades que deixes anar tan amorosament i m'ahn agradat molt, si no et fa res...he agafat alguna frase per a exeplificar idees per un treball d'antropogia social. A veure si tinc sort i més endavant, buscant info x aki em torno a trobar el teu blog i torno a llegir envadalida coses noves,
salut!
Publica un comentari a l'entrada